Abans de començar a escriure aquestes lineas m' he vist obligada a fer front a una important lluita interna ja que la tentació de penjar el cartell de tancat per vacances abans d’ hora era realment molt potent, però ja sabeu que aquest dies el Tió ho controla tot i amb temo que si continuo ignorant L’ Últim Home que Parlava en Català, aquest any amb quedaré sense regal així que ja ho veieu, finalment he decidit ser bona minyona i seguir escrivint fins l’ últim moment.
Tot i que la feina de la Universitat no ho ha posat fàcil el cert es que durant les primeres pagines aquest llibre de Carles Casajuana que amb va enganxar com pocs i en qüestió de tres dies el vaig tenir liquidat saltant per sobre d’ articles i treballs amb data d’ entrega. D’ això fa més de dues setmanes i si fins ara no li he fet un forat el blog no ha estat precisament perquè amb sobressin temes a tractar. Però que voleu que us digui, preferia escriure qualsevol bestiesa abans de contradir el que jo mateixa vaig deixar escrit en aquest espai per acabar reconeixent que L’ Últim Home que Parlava Català m’ ha deixat un regust una mica amarg. Ja us vaig dir que els primers capítols m’havien sorprès molt gratament disparant aquesta novel•la cap a les primeres files de la meva particular classificació provisional de llibres de primera divisió. Llàstima això de jugar a primera no es fàcil ja que tot i exhibir un gran nivell de joc durant tota la primera part regatejant victimismes i marcant grans gols a base d’ observacions d’ allò més interessants (la degradació del català pot anar de la mà de la caiguda de sectors econòmics tant tradicionals com el tèxtil que ens han deixat en herència algunes expressions com posar fil a l’ agulla) de sobte sembla que els jugadors son posseïts per una pressa terrible per acabar el partit i l’ obra es desploma a poques pagines del final amb un desenllaç precipitat i desparionat que desentona tenint en conta el gran nivell exhibit per Carles Casajuana el llarg de tota l’ obra.
També haig de dir, en honor a la veritat,que deixant a part agua de borrajas del final, s' ha de reconèixer els mèrits d’ un llibre, en conjunt molt elaborat,que no es conforme en repassar els problemes de la nostra llengua de manera superficial. L’ autor centra grans esforços en analitzar les ultimes evolucions de la societat catalana i les conseqüències que això te de cara la llengua sense deixar de banda alguns problemes d’ actualitat com el moving immobiliari.
dijous, 17 de desembre del 2009
dimarts, 8 de desembre del 2009
DE SAN JULIÁN DE VILLATORTA.
Anem amb compte amb els topònims.
Una de les coses que més m’ agrada dels dies de festa com avui es quedar-me el poble i fer coses tant quotidianes com anar a buscar el pa amb un cop de bicicleta. Un trajecte de 5 minuts que és pot acabar convertint en un viatge d’ una hora ( curiosament el mateix que tardo per venir cada dia a Girona ) a causa de les nombroses parades tècniques que faig per saludar els veïns que també aprofiten la festa per passejar una mica pel poble. En una d’ aquestes estacions amb parada obligatòria m’ he trobat el Blady, un noi d’ origen armeni que va venir a parar a l’ escola vingut directament del seu Yerevan natal per integrar-se en aquesta gran família de nou membres que era la meva classe durant els últims anys de la primària. Avui mentre discutíem l’ actualitat esportiva com a bons aficionats que som, ens ha donat per recordar entre rialles la sorpresa que es va emportar quant va descobrir que la Real Societat, aquell equip de futbol que alguns reporters de la secció d’ esports qualifiquen de donostiarra, tenia alguna cosa a veure amb una ciutat que la nostre mestra anomenava Sant Sebastià quant a classe de socials es referia a aquesta ciutat basca que molts dels seus habitants coneixen amb el nom de Donostia.
Anys més tard vaig ser jo mateixa la que vaig haver de patir amb persona les trapelleries de la toponímia quant durant el batxillerat amb va tocar fer més d’ una excursió a l’ arxiu històric municipal amb l’ objectiu de trobar aquella dada que m’ ajudes a entendre una mica millor la vida a pagès durant la postguerra. Mentre explorava aquells papers groguencs desgastats pel pas dels anys, sovint m’ havia d’ enfrontar el mal d’ ulls causat per llegir genialitats com San Julián de Villatorta. I encara com no s’ els va acudir posar Villatorcida o Villatuerta!! Deia la meva tutora cada vegada que amb sentia protestar contra aquells traductors emparrats en traduir allò que es intocable.
No recordo haver trobat mai cap dada aclaridora entre la selva de papers que conformaven el petit arxiu local però aquelles tardes entre Villaleones, San Pedro de Torello o Folgarolas poble natal de Don Jacinto Verdaguer, amb van fer reflexionar sobre la perillositat de traduir topònims. Sóc concient que pronunciar segons quins noms no és gens fàcil però no amb negareu que la majoria de vegades es molt pitjor el remei que la malaltia, es per això que no estaria tant malament acostumar a les noves generacions a dir München, Gasteiz i London enlloc de Munic, Vitòria i Londres.
Una de les coses que més m’ agrada dels dies de festa com avui es quedar-me el poble i fer coses tant quotidianes com anar a buscar el pa amb un cop de bicicleta. Un trajecte de 5 minuts que és pot acabar convertint en un viatge d’ una hora ( curiosament el mateix que tardo per venir cada dia a Girona ) a causa de les nombroses parades tècniques que faig per saludar els veïns que també aprofiten la festa per passejar una mica pel poble. En una d’ aquestes estacions amb parada obligatòria m’ he trobat el Blady, un noi d’ origen armeni que va venir a parar a l’ escola vingut directament del seu Yerevan natal per integrar-se en aquesta gran família de nou membres que era la meva classe durant els últims anys de la primària. Avui mentre discutíem l’ actualitat esportiva com a bons aficionats que som, ens ha donat per recordar entre rialles la sorpresa que es va emportar quant va descobrir que la Real Societat, aquell equip de futbol que alguns reporters de la secció d’ esports qualifiquen de donostiarra, tenia alguna cosa a veure amb una ciutat que la nostre mestra anomenava Sant Sebastià quant a classe de socials es referia a aquesta ciutat basca que molts dels seus habitants coneixen amb el nom de Donostia.
Anys més tard vaig ser jo mateixa la que vaig haver de patir amb persona les trapelleries de la toponímia quant durant el batxillerat amb va tocar fer més d’ una excursió a l’ arxiu històric municipal amb l’ objectiu de trobar aquella dada que m’ ajudes a entendre una mica millor la vida a pagès durant la postguerra. Mentre explorava aquells papers groguencs desgastats pel pas dels anys, sovint m’ havia d’ enfrontar el mal d’ ulls causat per llegir genialitats com San Julián de Villatorta. I encara com no s’ els va acudir posar Villatorcida o Villatuerta!! Deia la meva tutora cada vegada que amb sentia protestar contra aquells traductors emparrats en traduir allò que es intocable.
No recordo haver trobat mai cap dada aclaridora entre la selva de papers que conformaven el petit arxiu local però aquelles tardes entre Villaleones, San Pedro de Torello o Folgarolas poble natal de Don Jacinto Verdaguer, amb van fer reflexionar sobre la perillositat de traduir topònims. Sóc concient que pronunciar segons quins noms no és gens fàcil però no amb negareu que la majoria de vegades es molt pitjor el remei que la malaltia, es per això que no estaria tant malament acostumar a les noves generacions a dir München, Gasteiz i London enlloc de Munic, Vitòria i Londres.
diumenge, 6 de desembre del 2009
AIXÒ NOSTRE NO ES PAS NOU...
La primera persecució del català
Per les autoritats que es van fer càrrec del país després de l'11 de setembre de 1714, la clau de la dominació era el dret, no la llengua. La seva obsessió, com la dels defensors de Barcelona, eren les lleis que legitimaven la Corona d'Aragó, no pas el català.
Felip V, com ja ho havia intentat Felip IV, volia sotmetre tota la península a les lleis de Castella. La llengua era un element secundari, tot i que a França ja havia rebut un bon cop quan, el 1700, Lluís XIV va ordenar que la documentació oficial del Conflent i el Rosselló es redactés en francès perquè "el català repugna i és contrari a la nostra autoritat i a l'honor de la nació francesa".
Tenint en compte que Lluís XIV era l'avi de Felip V, i el suport militar prestat durant la guerra, no es podia esperar del primer borbó espanyol una actuació gaire diferent. Així, en la dècada dels vint del segle XVIII ja trobem testimonis que es lamenten que "en lo cor de Catalunya se troben escoles on los mateixos catalans multen i castiguen als jóvens que parlen per descuit en llengua catalana". Aquesta pràctica a França encara s'aplicava després de la II Guerra Mundial. Però, en tot cas, sense que eliminar la llengua fos prioritari per les noves autoritats. Com diu Albert Rossich, el segle XVIII és "la història dels intents reiterats -i reeixits- de bandejar el català de tots els àmbits de prestigi".
A banda d'alguns radicals que demanaven que "de oy en adelante no se permita imprimir libro alguno en otro dioma que elcastellano", les noves autoritats van optar per implantar el castellà a poc a poc. Quan l'ímpetu castellà no ho va impedir, es va complir la instrucció secreta, despatxada pel fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo Villalpando, que demanava als corregidors maneres "disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Villalpando creia que el monolingüisme beneficiaria la corona perquè era un signe d'autoritat del rei i facilitava "la comunicación y el comercio" i l'entesa entre "espíritus divididos o contrarios por los genios". Això sí, advertia: "Pero como a cada nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para lograrlo, y más aún cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país".
Segles de tradició eren un mur difícil d'abatre. El primer intendent general de Catalunya, José Patiño, constatava que els catalans "solamente hablan su lengua materna" i que a l'Ajuntament de Barcelona "ningún común hasta ahora escribía si no es en catalán". L'informe que va trametre al Consejo de Castilla, reconvertit en l'organisme superior d'assessorament a la monarquia, postulava que si "antes todo lo judicial se actuaba en lengua catalana, se escriba en adelante en idioma castellano o latín". Les seves recomanacions no es van poder aplicar immediatament, però van marcar el futur que esperava al català.
Sobretot a partir de la segona meitat del segle XVIII el Principat va patir una nova onada castellanitzadora amb lleis com la Reial cèdula de Carles III que, el 1768, obligava que "la enseñanza de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana". És a partir d'aquesta època que, també gràcies a la influència de la il·lustració, la monarquia comença a comptar amb la complicitat d'intel·lectuals catalans per imposar la llengua castellana.
Francesc Romà, el 1767, escrivia que "la uniformidad de lengua no puede lograrse sino con el beneficio del tiempo y por medio de las providencias suaves de que tenemos muchos ejemplares". El 1791 Antoni de Capmany ja considerava el català "idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras". I el 1811 Antoni Puigblanc demanava que Catalunya "abandone el idioma provincial".
En aquest ambient, poc efecte van tenir ja les mesures de les autoritats franceses per guanyar-se els catalans durant les guerres napoleòniques. L'idioma del país va recuperar l'oficialitat durant uns quants mesos de 1810. El Diario de Barcelona, reconvertit en Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona, va aparèixer en edició bilingüe, català i francès, i de seguida només en català. Però, com ja és sabut, ni això ni l'exèrcit francès no van aturar el timbaler del Bruc.
Per les autoritats que es van fer càrrec del país després de l'11 de setembre de 1714, la clau de la dominació era el dret, no la llengua. La seva obsessió, com la dels defensors de Barcelona, eren les lleis que legitimaven la Corona d'Aragó, no pas el català.
Felip V, com ja ho havia intentat Felip IV, volia sotmetre tota la península a les lleis de Castella. La llengua era un element secundari, tot i que a França ja havia rebut un bon cop quan, el 1700, Lluís XIV va ordenar que la documentació oficial del Conflent i el Rosselló es redactés en francès perquè "el català repugna i és contrari a la nostra autoritat i a l'honor de la nació francesa".
Tenint en compte que Lluís XIV era l'avi de Felip V, i el suport militar prestat durant la guerra, no es podia esperar del primer borbó espanyol una actuació gaire diferent. Així, en la dècada dels vint del segle XVIII ja trobem testimonis que es lamenten que "en lo cor de Catalunya se troben escoles on los mateixos catalans multen i castiguen als jóvens que parlen per descuit en llengua catalana". Aquesta pràctica a França encara s'aplicava després de la II Guerra Mundial. Però, en tot cas, sense que eliminar la llengua fos prioritari per les noves autoritats. Com diu Albert Rossich, el segle XVIII és "la història dels intents reiterats -i reeixits- de bandejar el català de tots els àmbits de prestigi".
A banda d'alguns radicals que demanaven que "de oy en adelante no se permita imprimir libro alguno en otro dioma que elcastellano", les noves autoritats van optar per implantar el castellà a poc a poc. Quan l'ímpetu castellà no ho va impedir, es va complir la instrucció secreta, despatxada pel fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo Villalpando, que demanava als corregidors maneres "disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Villalpando creia que el monolingüisme beneficiaria la corona perquè era un signe d'autoritat del rei i facilitava "la comunicación y el comercio" i l'entesa entre "espíritus divididos o contrarios por los genios". Això sí, advertia: "Pero como a cada nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para lograrlo, y más aún cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país".
Segles de tradició eren un mur difícil d'abatre. El primer intendent general de Catalunya, José Patiño, constatava que els catalans "solamente hablan su lengua materna" i que a l'Ajuntament de Barcelona "ningún común hasta ahora escribía si no es en catalán". L'informe que va trametre al Consejo de Castilla, reconvertit en l'organisme superior d'assessorament a la monarquia, postulava que si "antes todo lo judicial se actuaba en lengua catalana, se escriba en adelante en idioma castellano o latín". Les seves recomanacions no es van poder aplicar immediatament, però van marcar el futur que esperava al català.
Sobretot a partir de la segona meitat del segle XVIII el Principat va patir una nova onada castellanitzadora amb lleis com la Reial cèdula de Carles III que, el 1768, obligava que "la enseñanza de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana". És a partir d'aquesta època que, també gràcies a la influència de la il·lustració, la monarquia comença a comptar amb la complicitat d'intel·lectuals catalans per imposar la llengua castellana.
Francesc Romà, el 1767, escrivia que "la uniformidad de lengua no puede lograrse sino con el beneficio del tiempo y por medio de las providencias suaves de que tenemos muchos ejemplares". El 1791 Antoni de Capmany ja considerava el català "idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras". I el 1811 Antoni Puigblanc demanava que Catalunya "abandone el idioma provincial".
En aquest ambient, poc efecte van tenir ja les mesures de les autoritats franceses per guanyar-se els catalans durant les guerres napoleòniques. L'idioma del país va recuperar l'oficialitat durant uns quants mesos de 1810. El Diario de Barcelona, reconvertit en Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona, va aparèixer en edició bilingüe, català i francès, i de seguida només en català. Però, com ja és sabut, ni això ni l'exèrcit francès no van aturar el timbaler del Bruc.
dijous, 3 de desembre del 2009
El català no vola al Prat.
L'ús i la presència del català a l'aeroport del Prat continua sent deficient després de la inauguració de la nova Terminal 1. Així ho ha corroborat Plataforma per la Llengua, que ha elaborat dos estudis sobre la presència de la llengua catalana en els establiments al principal aeroport del país, i en els topònims que apareixen en les pantalles informatives de sortida i arribada de vols.
Els resultats del primer treball, Usos lingüístics i presència el català en la retolació comercial de l'Aeroport de Barcelona, han estat gràcies a l'anàlisi segons diferents classificacions, per tipologies de rètols, per empreses i calculant la presència de cada llengua (català, castellà i anglès) en els rètols amb algun significat lingüístic. També s'han comparat els resultats obtinguts a la T1 i a la T2.
Els rètols dels productes i els de senyalització d'horaris són els que presenten uns dèficits més remarcables. Així en detriment del català, la llengua castellana hi té una gran presència en el 86,5% d'ítems de retolació analitzats. Segons l'estudi, l'anglès també apareix més que el català.
Per empreses, l'estudi revela que només al 20,8% dels establiments hi ha una normalització plena de la llengua catalana en la retolació i on la presència hi és nul·la el percentatge s'eleva al 28,3%.
L'estudi també destaca que la posició del català a la T1 és més rellevant que a la T2.
Pel que fa al segon estudi, Usos lingüístics i la presència del català a la toponímia emprada a l'Aeroport de Barcelona, es constata la nul·la presència del català en els noms de les ciutats utilitzats als panells informatius i als teleindicadors de trànsit dels vols.
Plataforma per la Llengua denuncia que l'aeroport margina la llengua a l'hora d'anomenar les destinacions de l'àrea lingüística catalana. Per exemple, en el cas d'Eivissa s'usa sempre Ibiza, i en el cas de Palma es fa servir la forma incorrecta Palma de Mallorca. També destaca el cas d'Alacant, on només s'utilitza la forma castellana, Alicante.
Quant a les destinacions internacionals, la política de traducció és traduir-les sistemàticament a les formes castellanes. Així, hi veurem Milan i no Milà ni Milano.
Segons el director de l'aeroport, aquest criteri respon a l'acord amb les companyies aèries, fet que aquestes han negat dient que elles no han demanat en cap cas la traducció dels topònims al castellà.
Per tot això, Plataforma per la Llengua exigeix a les autoritats aeroportuàries competents que garanteixin l'ús ple i normalitzat del català al Prat.
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/el_catala_no_vola_al_prat_76207.php
Els resultats del primer treball, Usos lingüístics i presència el català en la retolació comercial de l'Aeroport de Barcelona, han estat gràcies a l'anàlisi segons diferents classificacions, per tipologies de rètols, per empreses i calculant la presència de cada llengua (català, castellà i anglès) en els rètols amb algun significat lingüístic. També s'han comparat els resultats obtinguts a la T1 i a la T2.
Els rètols dels productes i els de senyalització d'horaris són els que presenten uns dèficits més remarcables. Així en detriment del català, la llengua castellana hi té una gran presència en el 86,5% d'ítems de retolació analitzats. Segons l'estudi, l'anglès també apareix més que el català.
Per empreses, l'estudi revela que només al 20,8% dels establiments hi ha una normalització plena de la llengua catalana en la retolació i on la presència hi és nul·la el percentatge s'eleva al 28,3%.
L'estudi també destaca que la posició del català a la T1 és més rellevant que a la T2.
Pel que fa al segon estudi, Usos lingüístics i la presència del català a la toponímia emprada a l'Aeroport de Barcelona, es constata la nul·la presència del català en els noms de les ciutats utilitzats als panells informatius i als teleindicadors de trànsit dels vols.
Plataforma per la Llengua denuncia que l'aeroport margina la llengua a l'hora d'anomenar les destinacions de l'àrea lingüística catalana. Per exemple, en el cas d'Eivissa s'usa sempre Ibiza, i en el cas de Palma es fa servir la forma incorrecta Palma de Mallorca. També destaca el cas d'Alacant, on només s'utilitza la forma castellana, Alicante.
Quant a les destinacions internacionals, la política de traducció és traduir-les sistemàticament a les formes castellanes. Així, hi veurem Milan i no Milà ni Milano.
Segons el director de l'aeroport, aquest criteri respon a l'acord amb les companyies aèries, fet que aquestes han negat dient que elles no han demanat en cap cas la traducció dels topònims al castellà.
Per tot això, Plataforma per la Llengua exigeix a les autoritats aeroportuàries competents que garanteixin l'ús ple i normalitzat del català al Prat.
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/el_catala_no_vola_al_prat_76207.php
Problemes per aixecar el vol.
Seguint amb la meva lectura del llibre L' Últim Home que Parlava Català, m’ he adonat de que l’ autor recalca varies vegades la poca presencia de pannells informatius escrits en llengua catalana que es pot trobar el nostre aeroport del Prat ( benvinguts a Catalunya ).
Fins ara haig de reconèixer que aquest fet m’ havia passat per alt, en primer lloc perquè no acostumo a volar gaire i les poques vegades que he trepitjat un aeroport ho he fet concentrada en intentar no perdrem en mig d’ aquell laberint de portes d’ embarcament i punts de control de passatgers, sense parar cap atenció en la llengua utilitzada per a posar una mica d’ ordre en el sempre caòtic món del aeroport .
Ara si ho mirem fredament, sense haver d’ estar perdent de facturar cap maleta, penso que la marginació del català a l’ aeroport del Prat, porta d’ entrada a Catalunya per milers de viatgers, dona una idea de la situació d’ una llengua que en els àmbits més internacionals de les grans ciutats com Barcelona està petin de valent simplement perquè els seus parlats no son capaços de fer-la valer per damunt d’ altres llengües ( no solament del castellà ) ja sigui per culpa d’ aquest complex d’ inferioritat que a vegades sembla afectar els catalans o per simple passotisme. Sigui com sigui no deixa de ser una mica trist que s’ hagi de lluitar tant durant tants anys per aconseguir una cosa tant lògica i normal com que s’ utilitzi el català a l’ aeroport de la capital de Catalunya.
Fins ara haig de reconèixer que aquest fet m’ havia passat per alt, en primer lloc perquè no acostumo a volar gaire i les poques vegades que he trepitjat un aeroport ho he fet concentrada en intentar no perdrem en mig d’ aquell laberint de portes d’ embarcament i punts de control de passatgers, sense parar cap atenció en la llengua utilitzada per a posar una mica d’ ordre en el sempre caòtic món del aeroport .
Ara si ho mirem fredament, sense haver d’ estar perdent de facturar cap maleta, penso que la marginació del català a l’ aeroport del Prat, porta d’ entrada a Catalunya per milers de viatgers, dona una idea de la situació d’ una llengua que en els àmbits més internacionals de les grans ciutats com Barcelona està petin de valent simplement perquè els seus parlats no son capaços de fer-la valer per damunt d’ altres llengües ( no solament del castellà ) ja sigui per culpa d’ aquest complex d’ inferioritat que a vegades sembla afectar els catalans o per simple passotisme. Sigui com sigui no deixa de ser una mica trist que s’ hagi de lluitar tant durant tants anys per aconseguir una cosa tant lògica i normal com que s’ utilitzi el català a l’ aeroport de la capital de Catalunya.
dimecres, 2 de desembre del 2009
L’ ÚLTIM HOME QUE PARLAVA CATALÀ.
Haig de reconèixer que malgrat haver llegit molt bones crítiques sobre aquest llibre, Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull 2009, el cert és que no m’ acabava de decidir a enfrontar-me a aquesta novel·la. El títol amb feia tirar enrere. No tenia cap ganes de submergir-me en una història que veia a venir carregada de dramatisme i pessimisme ( ja en tenim prou amb la realitat) així que amb vaig dedicar a esquivar el gran èxit de Carles Casajuana durant el Sant Jordi i tampoc el vaig fer entrar a la meva llarga llista de lectures interessants per les vacances d’ estiu. Preferia refugiar-me en les ironies polítiques d’ un diputat beduí o continuar amb les aventures del Capitán Alatiste. Desprès de devorar coses tant interessants com la biografia de l’ Andres Iniesta i altres banalitats que no m’ atreveixo ni a escriure, semblava que m’ havia escapat d’ enfilar un cendrer que es preveia com a mínim pedregós. Tot i això reconec que empassar-se cinc llibres sobre les aventures d’ un tercio espanyol a les guerres de Flandès i a sobre amb castellà, criminal de mi, mereix com a mínim un càstig de Déu que m’ arribava de la mà d’ un bon amic que és presentava a casa amb un regalet per mi. L’ últim home que parlava català, picava a la porta i aquesta vegada no hi havia manera d’escapar-se’n. Un regal es un regal i el vespre mateix vaig començar una lectura que amb va arrossegar ven be fins la meitat del llibre. A causa de les moltes lectures obligatorias que tenim aquest dies encara no l’ he pogut acabar-lo però de moment us puc dir que proposa un debat molt interessant sobre el bilingüisme, fugint en tot moment dels topic i de victimismes fet que de moment ha contribuït a millorar les meves expectatives. Perquè us en feu una idea us deixo un breu resum del llibre. De moment la cosa promet...
Si mai desaparegués el català, ¿com seria l’últim home que el parlés? Un dels protagonistes d’aquesta novel•la, l’escriptor Miquel Rovira, dedica tota la seva capacitat creativa a respondre aquesta pregunta. Rovira imagina una Catalunya en què el català ha desaparegut i n’investiga les causes, com si es tractés d’una novel•la policíaca. Hi ha una víctima, el català, un investigador, que és un professor nord-americà que vol aclarir les raons de la desaparició de la llengua, i un testimoni, l’últim home que parla català. Ramón Balaguer, l’altre protagonista, també es escriptor, i no se’n vol anar del pis on viu abans d’acabar la novel•la que està escrivint, a pesar que el propietari de la resta de l’edifici li fa la vida impossible perquè li vengui el pis i se’n vagi. Balaguer renuncia a molts diners i comoditats per la seva obra. ¿Té sentit aquest sacrifici?
L’últim home que parlava català narra un cas de setge o mobbing immobiliari que —en ser la víctima un escriptor— es converteix en un setge a la literatura. Una història sobre la vida que fan dos novel•listes catalans, un que escriu en castellà i l’altre en català, i que defensen l’opció que han triat. En definitiva, una reflexió sobre el bilingüisme, sobre l’estat de la nostra llengua i de la nostra identitat.
L’últim home que parlava català narra un cas de setge o mobbing immobiliari que —en ser la víctima un escriptor— es converteix en un setge a la literatura. Una història sobre la vida que fan dos novel•listes catalans, un que escriu en castellà i l’altre en català, i que defensen l’opció que han triat. En definitiva, una reflexió sobre el bilingüisme, sobre l’estat de la nostra llengua i de la nostra identitat.
dijous, 26 de novembre del 2009
Sin Razon.
D’ entrada ja us avanço que no tinc per costum freqüentar aquesta mena d’ antros però avui només obrir el facebook m’ he trobat amb un enllaç incrustat el meu taulell que m’ enviava de dret a combatre en territoris d’ allò més hostils d’ on amb tota seguretat sortirà amb un cabreig monumental.
L’ article en qüestió,que va aparèixer el diari La Razon, no m’ ha desapcionat però si us haig de dir la veritat ara mateix son incapaç d’ analitzar-lo fredament així que per habitar fer una altre actualització repetitiva i visceral com la del catecismo prefereixo enganxar la noticia aquí perquè la jutgeu vosaltres mateixos.
Que hi hagi sort.....
El PP denuncia que la Ley de Lenguas del PSOE regula «idiomas sin uso»
Imponer el catalán en Aragón costará 25 millones al año.
La proposición de ley habla de «fomentar y garantizar el uso y la enseñanza» del catalán y el aragonés.
"Es sorprendente que para Marcelino Iglesias no haya tarea más urgente en Aragón que imponer el uso del catalán en medio de una crisis y un paro galopantes". Quien habla es Eloy Suárez, portavoz popular en las Cortes de Aragón, en relación a la Ley de lenguas que promueve el Gobierno de Aragón y que pasa por reconocer como lenguas propias de la comunidad el catalán y el aragonés. Y es que, el PP ha estimado, a la baja, el coste que podría tener la aplicación de la proposición de ley de uso, protección y promoción de las lenguas propias de Aragón: al menos 25 millones al año.
La proposición, presentada por el grupo socialista el 2 de julio y publicada en el Boletín de las Cortes de Aragón el día 22, habla, por ejemplo, de que «las lenguas propias de Aragón gozarán de especial protección [...] garantizándose su enseñanza y el derecho de los hablantes a su uso en las relaciones con las administraciones públicas aragonesas». Una proposición que ha llevado a los ciudadanos aragoneses a la calle para protestar contra «las leyes estúpidas».
Para el PP, esas lenguas que el Gobierno de Iglesias considera propias no lo son tanto. Reconocen que «en la zona oriental hay variedades lingüísticas, pero que nada tienen que ver con el catalán normalizado» y critican que se quiera «imponer el de Barcelona para suprimir esas lenguas vernáculas». Y es que, en esa zona, conocida como la franja, hay quien aún habla «chapurreao», dialecto muy alejado del catalán. Pero también se refieren al aragonés, alegando que lo que realmente se habla, y poco, en lugares como Benasque, el valle de Ansó o el de Hecho, es la fabla. Su conclusión es que «quieren imponer una lengua ajena, el catalán, y un idioma de creación científica, el aragonés, sin uso».
Pero hay más. La proposición señala que «los poderes públicos fomentarán y garantizarán el uso, la enseñanza y conocimiento». En otro capítulo se habla de que, en las relaciones con las Administraciones Públicas, «los ciudadanos tienen derecho a usar las lenguas propias» y para cualquier tramitación se procederá «a la traducción a la lengua castellana», dándose respuesta «en castellano y en la lengua propia». Incluso regula su uso en las Cortes.
Por ello, el PP ha hecho sus cuentas sobre lo que costaría implantar la ley, que carece de memoria económica, con gastos como traductores o profesores. Según sus cálculos, habría que contratar a 782 personas –465 para aragonés y 317 de catalán. Con ello y con una retribución de 31.000 euros anuales –sueldo medio de un funcionario autonómico grupo A y nivel 22– el gasto anual laboral sería, al menos, de 24,2 millones, a lo que habría que sumar otros como la rotulación de muchas de las carreteras. En total, unos 25 millones al año.
Por ello, el PP ha presentado 60 enmiendas que «si prosperan cambiarían por completo la ley». Y creen que, aunque no habla de lenguas cooficiales, «serán cooficiales no declaradas». El PAR, por su parte, rechaza «frontalmente la imposición del catalán» y afirma que «es una locura decir que en Barbastro se habla catalán».
http://www.larazon.es/noticia/imponer-el-catalan-en-aragon-costara-25-millones-al-ano.
L’ article en qüestió,que va aparèixer el diari La Razon, no m’ ha desapcionat però si us haig de dir la veritat ara mateix son incapaç d’ analitzar-lo fredament així que per habitar fer una altre actualització repetitiva i visceral com la del catecismo prefereixo enganxar la noticia aquí perquè la jutgeu vosaltres mateixos.
Que hi hagi sort.....
El PP denuncia que la Ley de Lenguas del PSOE regula «idiomas sin uso»
Imponer el catalán en Aragón costará 25 millones al año.
La proposición de ley habla de «fomentar y garantizar el uso y la enseñanza» del catalán y el aragonés.
"Es sorprendente que para Marcelino Iglesias no haya tarea más urgente en Aragón que imponer el uso del catalán en medio de una crisis y un paro galopantes". Quien habla es Eloy Suárez, portavoz popular en las Cortes de Aragón, en relación a la Ley de lenguas que promueve el Gobierno de Aragón y que pasa por reconocer como lenguas propias de la comunidad el catalán y el aragonés. Y es que, el PP ha estimado, a la baja, el coste que podría tener la aplicación de la proposición de ley de uso, protección y promoción de las lenguas propias de Aragón: al menos 25 millones al año.
La proposición, presentada por el grupo socialista el 2 de julio y publicada en el Boletín de las Cortes de Aragón el día 22, habla, por ejemplo, de que «las lenguas propias de Aragón gozarán de especial protección [...] garantizándose su enseñanza y el derecho de los hablantes a su uso en las relaciones con las administraciones públicas aragonesas». Una proposición que ha llevado a los ciudadanos aragoneses a la calle para protestar contra «las leyes estúpidas».
Para el PP, esas lenguas que el Gobierno de Iglesias considera propias no lo son tanto. Reconocen que «en la zona oriental hay variedades lingüísticas, pero que nada tienen que ver con el catalán normalizado» y critican que se quiera «imponer el de Barcelona para suprimir esas lenguas vernáculas». Y es que, en esa zona, conocida como la franja, hay quien aún habla «chapurreao», dialecto muy alejado del catalán. Pero también se refieren al aragonés, alegando que lo que realmente se habla, y poco, en lugares como Benasque, el valle de Ansó o el de Hecho, es la fabla. Su conclusión es que «quieren imponer una lengua ajena, el catalán, y un idioma de creación científica, el aragonés, sin uso».
Pero hay más. La proposición señala que «los poderes públicos fomentarán y garantizarán el uso, la enseñanza y conocimiento». En otro capítulo se habla de que, en las relaciones con las Administraciones Públicas, «los ciudadanos tienen derecho a usar las lenguas propias» y para cualquier tramitación se procederá «a la traducción a la lengua castellana», dándose respuesta «en castellano y en la lengua propia». Incluso regula su uso en las Cortes.
Por ello, el PP ha hecho sus cuentas sobre lo que costaría implantar la ley, que carece de memoria económica, con gastos como traductores o profesores. Según sus cálculos, habría que contratar a 782 personas –465 para aragonés y 317 de catalán. Con ello y con una retribución de 31.000 euros anuales –sueldo medio de un funcionario autonómico grupo A y nivel 22– el gasto anual laboral sería, al menos, de 24,2 millones, a lo que habría que sumar otros como la rotulación de muchas de las carreteras. En total, unos 25 millones al año.
Por ello, el PP ha presentado 60 enmiendas que «si prosperan cambiarían por completo la ley». Y creen que, aunque no habla de lenguas cooficiales, «serán cooficiales no declaradas». El PAR, por su parte, rechaza «frontalmente la imposición del catalán» y afirma que «es una locura decir que en Barbastro se habla catalán».
http://www.larazon.es/noticia/imponer-el-catalan-en-aragon-costara-25-millones-al-ano.
dimecres, 25 de novembre del 2009
Encantada de no reconeixet.
Soc conscient de que això que estic començant a escriure només pot espirar a ser, en el millor dels casos, una critica fàcil i repetitiva però després de llegir el que hem llegit a classe amb sembla que si no intento escriure alguna perla dedicada al Catecismo patriótico español, aquesta nit no crec que pugui dormir tranquil·la.
No amb vull pas molestar a desmuntar punt per punt aquesta mena de joc dels disbarats perquè penso que es desmunta sol, acabaré abans si us dic que cada cop que llegeixo aquest text m’ emporto un sobresalt ja que per més que intenti imaginar el model de país que es descriu mitjançant aquest plantejament de pregunta resposta, soc incapaç de relacionar-lo amb la Espanya que tots coneixem. Com a màxim ho poc relacionar amb una broma de mal gust capaç d’ enterrar amb vida a tot un país fent que anys desprès encara estiguem lluitant per recuperar una part de allò que s’ ens va perdre portant l’ autoritarisme i l’ espiritualitat per bandera ( com dirà el meu avi : a dios rogando y con el mazo dando ). Actualment aquesta espècie de catecisme polític no deixa de arrencar alguna rialla però van ser varies generacions les que van créixer contaminades per el pensament d’ un regim que va ser tot un exemple de minorització lingüística on a falta de sensibilitat per entendre la diversitat es va optar per transformar llengües en dialectes d’estar per casa no fos cas que no encaixessin amb aquest model d’ estat totalment artificial que s’ intentava imposar. Per sort la realitat es va acabar imposant i malgrat les destrosses, en alguns casos irreparables, fetes per aquesta maleïda fantasia, avui miro el meu voltant i se que puc anar a dormir tranquil·la perquè els mals esperits no sempre es surten amb la seva.
No amb vull pas molestar a desmuntar punt per punt aquesta mena de joc dels disbarats perquè penso que es desmunta sol, acabaré abans si us dic que cada cop que llegeixo aquest text m’ emporto un sobresalt ja que per més que intenti imaginar el model de país que es descriu mitjançant aquest plantejament de pregunta resposta, soc incapaç de relacionar-lo amb la Espanya que tots coneixem. Com a màxim ho poc relacionar amb una broma de mal gust capaç d’ enterrar amb vida a tot un país fent que anys desprès encara estiguem lluitant per recuperar una part de allò que s’ ens va perdre portant l’ autoritarisme i l’ espiritualitat per bandera ( com dirà el meu avi : a dios rogando y con el mazo dando ). Actualment aquesta espècie de catecisme polític no deixa de arrencar alguna rialla però van ser varies generacions les que van créixer contaminades per el pensament d’ un regim que va ser tot un exemple de minorització lingüística on a falta de sensibilitat per entendre la diversitat es va optar per transformar llengües en dialectes d’estar per casa no fos cas que no encaixessin amb aquest model d’ estat totalment artificial que s’ intentava imposar. Per sort la realitat es va acabar imposant i malgrat les destrosses, en alguns casos irreparables, fetes per aquesta maleïda fantasia, avui miro el meu voltant i se que puc anar a dormir tranquil·la perquè els mals esperits no sempre es surten amb la seva.
diumenge, 22 de novembre del 2009
LES LLETRES D’ EN GOKU.
Mare, perquè quant acaba Bola de Drac sempre surten aquesta mena de lletres tant estranyes? Aquesta es una pregunta que la meva mare responia a corre-cuita mentre sortíem de casa cames ajudeu-me cap a l’ escola intentant recuperar aquells minuts preciosos que jo havia perdut davant de la tele esperant el desenllaç de la meva sèrie de dibuixos preferida. Camí de l’ escola m’ havien explicat que aquells símbols tant curiosos eren caràcters japonesos, mentre jo escoltava les explicacions de la mare amb atenció i donava gràcies a Déu per no haver nascut japonesa ja que m’ agafava mal de cap només de pensar amb lo complicat que havia de ser escriure d’ aquella manera.
Anys desprès sense saber gaires més coses de cal·ligrafia japonesa amb trobo comentant un vídeo on un tal Hirokazu Kosaka ens explica els secrets de la seva cal·ligrafia agenollat damunt d’ una catifa plena d’ una varietat terrible de pinzells i pinzallets que suposadament han de servir per escriure. Només començar amb sorprèn la solemnitat amb que Hirokazu enfoca una cosa que per nosaltres es tant quotidiana i fins hi tot vulgar si comparem aquest estris que representen tota una tradició familiar, amb el meu boli Kukuxumusu que en el millor dels casos durarà uns dos o tres mesos abans d’ acabar a les escombraries víctima d’ aquest vici meu de rosegar els bolígrafs. Per la seva banda Hirokazu ens presenta un a un els seus instruments d’ escriptura deixant entreveure un component simbòlic per la seva cultura però també per la seva família.
Un cop fetes les presentacions, i tenint una mica mes clar aquest embolic de plomes i pinzells, podem seguir navegant per aquest calaix de sastre que es el Youtube i descobrir un altre part del reportatge on el mestre Kosaka passa a l’ acció traçant alguns caràcters mentre explica el seu significat sense abandonar en cap moment una postura i un to d’ allò més solemne. Kosaka dibuixa traços i més traços amb una tinta negra com la sutja amb la qual una servidora podria fer autèntics estralls tot i que el protagonista d’ aquest vídeo la fa servir amb una netedat digne d’ elogi.
Animada per l’ angles força comprensible amb que s’ expressa el nostre mestre de cal·ligrafia intento no perdre detall d’ una manera d’ escriure fascinant amb una carrega poètica destacable que reflexa a la perfecció l’ harmonia i l’ equilibri d’ una cultura oriental que a vegades sembla estar immunitzada els virus desequilibrats que li arriben des de les societats modernes occidentals.
dimecres, 18 de novembre del 2009
Cabussada modèlica.
Mentre des d’ aquest blog no faig altre cosa que lamentar la mala sort de llengües que resisteixen mig oblidades a causa de polítiques lingüístiques desastroses, resulta que des de la Unió Europea han posat el model català com un exemple a seguir a l’ hora de portar a terme l’ immersió lingüística de nou vinguts . No vull pas convertir-me en l’ alegria de la huerta i Déu amb guardi de portar la contraria els experts de la UE, així que per una vegada m’ oblidaré dels desastres lingüístics dels nostres estimats veïns per centrar-me en un èxit que he vist com es desenvolupava debanat dels meus nassos mentre dirigia l’ equip de bàsquet d’ un institut de Vic d’ allò més internacional.
La onada d’ immigració que ha arribat a Catalunya al llarg dels últims deu anys, no ha passat per alt alguns barris de Vic, fet que ha obligat a molts centres d’ ensenyament osonencs a espavilar-se per ser pioners en la posada en funcionament d’ unes aules d’ acollida que amb qüestió de setmanes aconsegueixen que aquell nen senegalès que només arribar s’ integra al equip de bàsquet sense entendre ni una paraula de res, acabi parlant un català més que acceptable que li ha de permetre seguir les classes del institut amb total normalitat.
Se que la realitat d’ una comarca més aviat rural com Osona no es la realitat de Catalunya, només cal baixar a Barcelona per tocar de peus a terra i adonar-se que allà es parla de tot menys català. El català necessita més corda que mai i ens queda molta feina per fer però noticies com aquesta demostren que de tant en tant val la pena ser una mica optimista perquè es veu que en aquest país nostre també sabem fer les coses be.
dimarts, 17 de novembre del 2009
La UE lloa el model d'immersió lingüística de l'escola catalana.
L'informe sobre multilingüisme de Brussel·les en el Dia Europeu de les Llengües considera que el sistema català és un model a segui. Els experts també avalen la promoció del català a l'administració i l'empresa.
El model d'immersió lingüística en català de l'escola pública -tan criticat des d'alguns sectors de l'Estat- és un model a seguir, segons la Comissió Europea. Així ho recull l'informe presentat ahir per l'executiu comunitari que ha elaborat un grup d'experts en multilingüisme i que es va fer públic amb motiu del Dia Europeu de les Llengües.
L'informe és un clar aval al sistema educatiu en la llengua pròpia de Catalunya implantat des de fa anys a les escoles "amb sofisticats mètodes d'immersió i professors especials de suport". El text afirma que és un model eficient que hauria de servir d'exemple per "exportar-se a tots els Estats" de la Unió.
El document dedica un apartat a parlar de les llengües "minoritàries o regionals" i encara que la catalana no és minoritària ni és regional, les institucions comunitàries acostumen a ficar-la en aquest sac. En aquest apartat, els experts lloen els esforços que s'han fet per promocionar el català a les empreses, a l'administració pública i als mitjans de comunicació.
Motivació dels parlants
"La vitalitat d'aquestes llengües depèn no només del seu estatus oficial sinó també de la motivació dels membres de la comunitat a l'hora d'aprendre-les i utilitzar-les. Els mitjans de comunicació hi han tingut un rol important", afirma el text.
A banda del català, l'informe parla dels resultats del "model bilingüe" de les escoles del País Valencià, Galícia i del País Basc, però no anomena el de les Illes Balears. Un dels autors de l'informe, Josep M. Palomero, membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ho atribueix a un oblit.
El director dels experts en multilingüisme, Wolfgang Mackiewicz, ha redactat l'apartat de tres paràgrafs dedicat a les llengües minoritàries del text final a partir d'un altre informe més extens, de 50 pàgines, elaborat per Palomero, en què s'exposava la situació de totes les llengües minoritàries d'Europa. Fonts comunitàries van assegurar a l'AVUI que els experts no volien incloure cap referència a les llengües no oficials, però al final van cedir.
Palomero explica que l'informe de la Comissió Europea "no entra a valorar quin model lingüístic és millor. Simplement són models que han funcionat". Tot i això, assegura que el d'immersió lingüística de Catalunya és "un molt bon model".
El model d'immersió lingüística en català de l'escola pública -tan criticat des d'alguns sectors de l'Estat- és un model a seguir, segons la Comissió Europea. Així ho recull l'informe presentat ahir per l'executiu comunitari que ha elaborat un grup d'experts en multilingüisme i que es va fer públic amb motiu del Dia Europeu de les Llengües.
L'informe és un clar aval al sistema educatiu en la llengua pròpia de Catalunya implantat des de fa anys a les escoles "amb sofisticats mètodes d'immersió i professors especials de suport". El text afirma que és un model eficient que hauria de servir d'exemple per "exportar-se a tots els Estats" de la Unió.
El document dedica un apartat a parlar de les llengües "minoritàries o regionals" i encara que la catalana no és minoritària ni és regional, les institucions comunitàries acostumen a ficar-la en aquest sac. En aquest apartat, els experts lloen els esforços que s'han fet per promocionar el català a les empreses, a l'administració pública i als mitjans de comunicació.
Motivació dels parlants
"La vitalitat d'aquestes llengües depèn no només del seu estatus oficial sinó també de la motivació dels membres de la comunitat a l'hora d'aprendre-les i utilitzar-les. Els mitjans de comunicació hi han tingut un rol important", afirma el text.
A banda del català, l'informe parla dels resultats del "model bilingüe" de les escoles del País Valencià, Galícia i del País Basc, però no anomena el de les Illes Balears. Un dels autors de l'informe, Josep M. Palomero, membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ho atribueix a un oblit.
El director dels experts en multilingüisme, Wolfgang Mackiewicz, ha redactat l'apartat de tres paràgrafs dedicat a les llengües minoritàries del text final a partir d'un altre informe més extens, de 50 pàgines, elaborat per Palomero, en què s'exposava la situació de totes les llengües minoritàries d'Europa. Fonts comunitàries van assegurar a l'AVUI que els experts no volien incloure cap referència a les llengües no oficials, però al final van cedir.
Palomero explica que l'informe de la Comissió Europea "no entra a valorar quin model lingüístic és millor. Simplement són models que han funcionat". Tot i això, assegura que el d'immersió lingüística de Catalunya és "un molt bon model".
dijous, 12 de novembre del 2009
EL BABLE TAMBÉ RESISTEIX.
Ahir mentre intentava posar en ordre el caos fotogràfic que tinc muntat dins el meu pobre ordinador, amb van aparèixer per la pantalla les imatges d’ un viatge a Astúries que vaig fer amb els meus pares ara deu fer un parell d’ estius.
No se si donar les culpes els paisatges idíl·lics del principat o a les vaques panxacontentes que pasturen entre la verdor embafadora dels prats asturians però el cert el record d’ aquest viatge amb va tornar a despertar aquest defensor de causes perdudes que tinc a dintre per sentir la necessitat de trencar una altre llança ( encara que sigui penjant informació en aquest blog miserable ) a favor del bable, una llengua que com tantes altres també sembla condemnada a quedar reduïda a un simple quadre informatiu perdut entre l’ apartat de dialectologia del llibre de castellà que molts de nosaltres vam abandonar gustosament a batxillerat.
A falta dons de mesures més afectives us deixo amb el bable, un altre gran desconegut que tot i les dificultats, de moment, existeix i resisteix.
L'asturlleonès és un grup lingüístic llatí format per l'asturià o bable (asturianu), el lleonès (llingua llïonesa) i el mirandès (lhengua mirandesa). L'antic lleonès, conegut com "lleonès medieval", fou la llengua oficial del Regne de Lleó en els segles XIII i XIV. Fou parlada en tota la part que ocupà aquest regne des de l'Atlàntic fins a Extremadura. Avui en dia s'utilitza molt poc. L'únic lloc on disposa d'oficialitat és a Miranda do Douro a Portugal on sovint es anomenat mirandès. No en té ni a Castella i Lleó, ni a Extremadura, ni a Astúries on l'estatut només fa una tímida referència a la protecció de les variants locals. Hi ha tres zones diferenciades d'asturlleonès: l'occidental, la central i l'oriental, amb formes dialectals diferenciades.
Origen.
No se si donar les culpes els paisatges idíl·lics del principat o a les vaques panxacontentes que pasturen entre la verdor embafadora dels prats asturians però el cert el record d’ aquest viatge amb va tornar a despertar aquest defensor de causes perdudes que tinc a dintre per sentir la necessitat de trencar una altre llança ( encara que sigui penjant informació en aquest blog miserable ) a favor del bable, una llengua que com tantes altres també sembla condemnada a quedar reduïda a un simple quadre informatiu perdut entre l’ apartat de dialectologia del llibre de castellà que molts de nosaltres vam abandonar gustosament a batxillerat.
A falta dons de mesures més afectives us deixo amb el bable, un altre gran desconegut que tot i les dificultats, de moment, existeix i resisteix.
L'asturlleonès és un grup lingüístic llatí format per l'asturià o bable (asturianu), el lleonès (llingua llïonesa) i el mirandès (lhengua mirandesa). L'antic lleonès, conegut com "lleonès medieval", fou la llengua oficial del Regne de Lleó en els segles XIII i XIV. Fou parlada en tota la part que ocupà aquest regne des de l'Atlàntic fins a Extremadura. Avui en dia s'utilitza molt poc. L'únic lloc on disposa d'oficialitat és a Miranda do Douro a Portugal on sovint es anomenat mirandès. No en té ni a Castella i Lleó, ni a Extremadura, ni a Astúries on l'estatut només fa una tímida referència a la protecció de les variants locals. Hi ha tres zones diferenciades d'asturlleonès: l'occidental, la central i l'oriental, amb formes dialectals diferenciades.
Origen.
El domini té el seu origen en el llatí vulgar, és a dir del parlar comú de les gents que l'imperi Romà dugué, principalment les legions de procedència nord-africana situades a Asturica Augusta i a Legió VI, a les terres habitades pels àsturs. La suplantació d'aquesta llengua per la indígena fou lenta però imparable, car la llengua imperial era la porta per a molts drets i llibertats, entre ells el més important: la ciutadania romana.
La peculiar evolució del llatí a través de l'asturlleonés en l'actual grup lingüístic no fou pas espontània a cap indret geogràfic; ans paulatinament el parlar itàlic fou transformant-se tal que en el segle X ja n'hi ha un abandonament extrem com per ésser considerat una modalitat romanç pròpia.
Aquesta evolució amb els segles donà com a resultat que, a mitjans del segle X, apareixen les primeres línies d'aquest romanç, el Document de Kesos; en un monestir de Lleó. A més aniran sorgint un munt de documents legals en aquest romanç per tots els monestirs d'Astúries i del Lleó, els quals indiquen la importància en la societat de la llengua, lògic essent la llengua comuna a la corona de Lleó; però apareixen documents romanços a Palència i vestigis lingüístics de la parla en els dialectes de transició com l'extremeny, dut allà pels repobladors, i no s'ha d'oblidar que l'Extremadura actual correspon quasi tot a la Extremadura lleonesa, reparant així en la importància de la llengua natural del regne més important de la Corona.
La peculiar evolució del llatí a través de l'asturlleonés en l'actual grup lingüístic no fou pas espontània a cap indret geogràfic; ans paulatinament el parlar itàlic fou transformant-se tal que en el segle X ja n'hi ha un abandonament extrem com per ésser considerat una modalitat romanç pròpia.
Aquesta evolució amb els segles donà com a resultat que, a mitjans del segle X, apareixen les primeres línies d'aquest romanç, el Document de Kesos; en un monestir de Lleó. A més aniran sorgint un munt de documents legals en aquest romanç per tots els monestirs d'Astúries i del Lleó, els quals indiquen la importància en la societat de la llengua, lògic essent la llengua comuna a la corona de Lleó; però apareixen documents romanços a Palència i vestigis lingüístics de la parla en els dialectes de transició com l'extremeny, dut allà pels repobladors, i no s'ha d'oblidar que l'Extremadura actual correspon quasi tot a la Extremadura lleonesa, reparant així en la importància de la llengua natural del regne més important de la Corona.
Divisió dialectològica.
La divisió del domini lingüístic es molt gran, té principalment tres branques; oriental, central i occidental .Però a això s'hi ha d'afegir una divisió que trenca aquestes tres i que passa pel Cordal, i es la que divideix el domini lingüístic en asturià i lleonès. A més que dins de cada grup n'existeixen algunes diferències i tenen subdialectes amb extremes peculiaritats.
· Asturlleonès Oriental:A la província de Lleó estaria pràcticament extint però es conserva amb vitalitat a Astúries.
· Asturlleonès Central: Aquest es el subgrup on més es noten les diferències entre la part nord i la sud.
Asturlleonès central septentrional: Majoritari per població i per vitalitat, es la base normativa de la modalitat asturiana.
Astur central meridional: En vies d'extinció, seria la modalitat més gran geogràficament car ocuparia quasi la meitat de la província de Lleó i part de l'orient de Zamora.
Asturlleonès Occidental:
o Asturlleonès occidental septentrional: Present com segona modalitat per parlants i vitalitat al Principat d'Astúries.
Asturlleonès occidental meridional: És la modalitat més forta en nombre de parlants a la regió de Lleó; està considerat la base d'una futura normativització del lleonès. A aquest grup hi pertany la tercera llengua del grup, el mirandès.
A més d'aquests tres llengües s'hi han d'afegir altres varietats més que en serien els dialectes de transició:
Muntanyès: parlat a Cantàbria.
Parla Eo-Naviegues: Parlat als concells més occidentals d'Astúries.
Extremeny: Parlat a la comunitat autònoma d'Extremadura i a alguns municipis de Salamanca.
Entre les varietats regionals del lleonès s'hi poden assenyalar quatre grans dialectes: bercianu-cabreirés, maragatu, ribereñu i legionense. Aquest últim és el més divulgat a la regió.
dimecres, 11 de novembre del 2009
A la ruïna per dos traductors.
Ahir, mentre els focus apuntaven cap a Cruyff i la seva negativa a "violar" el català, al Parlament esclatava un altre conflicte. Es veu que llogar dos intèrprets unes horetes pot portar la cambra a la ruïna: així ho veuen Rafael Luna (PP) i Lluís Postigo (ICV) (tu quoque, Lluís?), que van esgrimir la crisi contra la traducció en una trobada amb una delegació nicaragüenca.
El causant de l'enrabiada transversal -el PSC també va protestar- era el secretari de Cooperació, David Minoves (ERC), entestat a parlar en català davant els nicaragüencs.
El socialista Joan Ferran remugava que "els idiomes oficials no s'han de traduir si tothom els entén". Perdoni: els nicaragüencs no entenen el català i, en un acte institucional, la solució no és apartar la llengua de la institució i tirar de l'idioma imposat que tinguem més a mà, en aquest cas el castellà imposat per Espanya -a Catalunya i Centreamèrica- quan podia fer-ho.
El més preocupant, però, és l'acomplexament de Postigo. Encara que es visqui en una bombolla lingüística com les comarques gironines, no es pot ignorar el risc en què es troba el català en altres territoris. Tot suma (o tot resta), i no es pot sucumbir a la comoditat de mantenir errors enquistats pintats de progressia. Sap greu, sobretot, quan ho fa bona gent.
( avui.cat )
El causant de l'enrabiada transversal -el PSC també va protestar- era el secretari de Cooperació, David Minoves (ERC), entestat a parlar en català davant els nicaragüencs.
El socialista Joan Ferran remugava que "els idiomes oficials no s'han de traduir si tothom els entén". Perdoni: els nicaragüencs no entenen el català i, en un acte institucional, la solució no és apartar la llengua de la institució i tirar de l'idioma imposat que tinguem més a mà, en aquest cas el castellà imposat per Espanya -a Catalunya i Centreamèrica- quan podia fer-ho.
El més preocupant, però, és l'acomplexament de Postigo. Encara que es visqui en una bombolla lingüística com les comarques gironines, no es pot ignorar el risc en què es troba el català en altres territoris. Tot suma (o tot resta), i no es pot sucumbir a la comoditat de mantenir errors enquistats pintats de progressia. Sap greu, sobretot, quan ho fa bona gent.
( avui.cat )
dimecres, 4 de novembre del 2009
EL PARLA DE LA VALL.
L' aranès ( en occità: arenés ), es una varietat de l' occità, concretament del dialecte gascó, afí a les varietats de Comenge. És llengua pròpia de la Vall d' Aran ( era Val D' Aran ) i te el distintiu de llengua oficial a tot Catalunya conjuntament amb el castellà i el català des de l' aplicació del nou estatut el 9 d' agost de 2006. A la Vall es la llengua vehicular de l' ensenyament des de 1984.
Normativització de l' Aranès.
L' aranès està normativitzat segons la norma clàssica i unitària de l' occità, definida inicialment per Loís Aibèrt i ara gestionada pel Consell de la Llengua Occitana. Les normes del CLO son reconegudes oficialment pel Consell General d' Aran ( i doncs per l' Oficina de Foment e Ensenhament der Aranés ) des del 1999
Alguns trets de l' aranès;
o/ó : Es pronuncia com la "u" del castellà o el català, Arró.
ò : Amb accent greu es pronúncia "o" oberta, com en català, Vilamòs.
u/ú: És pronuncia com la "u"del francès : Salardú. En posició del diftong, es pronuncia "u" del castellà o català , mau.
è: Amb accent greu es pronuncia "e" oberta com en català o francès: Aubèrt.
ih: Es pronuncia com la "Ll" del català o castellà : Vielha.
nh: Es pronuncia com la "ny"en català, "ñ"en castellà o "gn" en francès i italià: Unha.
sh/ ish : Es pronuncia con en català "x/ix" o en francès "ch": Peish.
th: Es pronuncia sempre com una "t"
h: Es muda, però en algúns pobles es pronuncia aspirada : hum.
n : Es muda als plurals de paraules que tenen "n" final en singular : Camins.
dilluns, 2 de novembre del 2009
ELS ORÍGENS DEL LLENGUATGE I LA COMUNICACIÓ.
Aquest article titulat Els orígens del llenguatge i la comunicació està firmat per Brad Harrub, Bert Thompson i Dave Millar, tres investigadors que exposant diverses teories intenten aclarir una mica més el perquè de la predisponibilitat humana per comunicar-se.
Des de fa molts anys l' home ha destinat nombrosos esfroços en intentar explicar-se temes relecionats amb el llenguatge. Els textos bíblics ja fan petites incursions en el món del llenguatge per arribar a intuir que segons aquestes fons Déu ja va dotar Adam de la facultat de la parla per tal de poder-se comunicar amb ell i ajudar-lo a governar el seu petit regne. Amb el pas dels anys, la població creixia i la diversitat lingüística també. Per tal de donar explicació a aquesta varietat entre les llengües dels homes que procedien de zones geogràfiques diferents, la bíblia disposa del mite de la Torre de Babel, una narració molt interessant que ha acabat sent la llevo de diverses investigacions científiques el voltant de la existència d' una llengua única d' on derivarien totes les llengües que hi ha el món. Aquesta possibilitat ha estat investigada per científics procedents de corrents de pensament d' allò més diverses arribant a formular teories forá coherents el voltant d' una llengua comú d' on van anar derivant altres llengües com l' Indoeuropeu per acabar donant vida a llengües com el llatí d' on posteriorment en sortiria el nostre Català.
Un altre tema que ha inquietat els científics es el fet de que l' home sigui l' únic animal amb capacitat suficient per elaborar un discurs. Es cert que alguns animals com els ocells estan capacitats fisiològicament per eleborar sons d' allò més complexos arribant a repetir, en el cas dels lloros, algunes de les paraules que articulen els essers humans amb que conviuen. Malgrat això el cert és que entre pronunciar sons instintius i elaborar discursos complexos, com fem els humans, hi ha un autèntic abisme que ens fa únics a l' hora de comuncar-nos. Així dons la parla és un tret distintiu que ens diferencia de la majoria d' animals encara que ningú pot afirmar que la anatomia humana tingui cap peça exclusiva que permeti pensar que l' home, a diferencia dels seus companys, ha estat dissenyat exclusivament per parlar.
Alguns científics com Jean Aitchian han intentat estirar el fil de la gran capacitat cerebral de l' home per mirar de trobar en aquest punt alguna clau màgica que expliqui la nostre predisposició per parlar tot i que la idea no s' ha arribat a consolidar mai ja que si la parla fos un tema exclusiu del cervell tots els homes parlaríem igual i si alguna cosa tenim de sobres es precisament diversitat lingüística. El que si està molt clar es que el cervell juga un paper molt important a l' hora d' aprendre a parlar ja que des de l' antiguitat s' ha observat que algunes lesions cerebrals greus fan que l individu en qüestió tingui dificultat en la parla arribant en alguns casos a deixar d' articular paraules.
Malgrat les moltes investigacions que s' han fet el voltant de la facultat humana de parlar, el cert és que no es gens fàcil establir màximes científiques concretes i segures. La majoria d' experts semblen estar d' acord en que el llenguatge és una característica exclusivament humana tot i que a nivell anatòmic no tenim cap peça espacial dissenyada exclusivament amb la finalitat d' arribar a desenvolupar una llengua. Aquest fet reforça la idea de que la parla només es fruit d' un cúmul de circuimstàncies gairebé casuals que fan que l' home tingui els instruments necesarris per poder parlar elaborant discursos d' alló més complexos diferenciant-lo així de la majoria d' especies.
Des de fa molts anys l' home ha destinat nombrosos esfroços en intentar explicar-se temes relecionats amb el llenguatge. Els textos bíblics ja fan petites incursions en el món del llenguatge per arribar a intuir que segons aquestes fons Déu ja va dotar Adam de la facultat de la parla per tal de poder-se comunicar amb ell i ajudar-lo a governar el seu petit regne. Amb el pas dels anys, la població creixia i la diversitat lingüística també. Per tal de donar explicació a aquesta varietat entre les llengües dels homes que procedien de zones geogràfiques diferents, la bíblia disposa del mite de la Torre de Babel, una narració molt interessant que ha acabat sent la llevo de diverses investigacions científiques el voltant de la existència d' una llengua única d' on derivarien totes les llengües que hi ha el món. Aquesta possibilitat ha estat investigada per científics procedents de corrents de pensament d' allò més diverses arribant a formular teories forá coherents el voltant d' una llengua comú d' on van anar derivant altres llengües com l' Indoeuropeu per acabar donant vida a llengües com el llatí d' on posteriorment en sortiria el nostre Català.
Un altre tema que ha inquietat els científics es el fet de que l' home sigui l' únic animal amb capacitat suficient per elaborar un discurs. Es cert que alguns animals com els ocells estan capacitats fisiològicament per eleborar sons d' allò més complexos arribant a repetir, en el cas dels lloros, algunes de les paraules que articulen els essers humans amb que conviuen. Malgrat això el cert és que entre pronunciar sons instintius i elaborar discursos complexos, com fem els humans, hi ha un autèntic abisme que ens fa únics a l' hora de comuncar-nos. Així dons la parla és un tret distintiu que ens diferencia de la majoria d' animals encara que ningú pot afirmar que la anatomia humana tingui cap peça exclusiva que permeti pensar que l' home, a diferencia dels seus companys, ha estat dissenyat exclusivament per parlar.
Alguns científics com Jean Aitchian han intentat estirar el fil de la gran capacitat cerebral de l' home per mirar de trobar en aquest punt alguna clau màgica que expliqui la nostre predisposició per parlar tot i que la idea no s' ha arribat a consolidar mai ja que si la parla fos un tema exclusiu del cervell tots els homes parlaríem igual i si alguna cosa tenim de sobres es precisament diversitat lingüística. El que si està molt clar es que el cervell juga un paper molt important a l' hora d' aprendre a parlar ja que des de l' antiguitat s' ha observat que algunes lesions cerebrals greus fan que l individu en qüestió tingui dificultat en la parla arribant en alguns casos a deixar d' articular paraules.
Malgrat les moltes investigacions que s' han fet el voltant de la facultat humana de parlar, el cert és que no es gens fàcil establir màximes científiques concretes i segures. La majoria d' experts semblen estar d' acord en que el llenguatge és una característica exclusivament humana tot i que a nivell anatòmic no tenim cap peça espacial dissenyada exclusivament amb la finalitat d' arribar a desenvolupar una llengua. Aquest fet reforça la idea de que la parla només es fruit d' un cúmul de circuimstàncies gairebé casuals que fan que l' home tingui els instruments necesarris per poder parlar elaborant discursos d' alló més complexos diferenciant-lo així de la majoria d' especies.
dijous, 29 d’octubre del 2009
Llengua i cultura popular monegrina (2)
Desprès d' una breu introducció sobre les aventures de l' aragonès el llarg de la seva història, penso que no està de més dedicar una nova actualització ( a partir d' ara us prometo que deixaré de donar la llauna amb aquest tema ) per a donar a conèixer algunes de les expressions i paraules que he anat recollint escoltant amb atenció algunes converses familiars.
Haig de reconèixer que fins no fa gaire, no donava cap importància a aquestes expressions incomprensibles que de tant en tant adornen les converses entre el meu pare i els avis, unes converses marcades per un fortíssim accent aragonès que malgrat haver conviscut amb ell tota la vida a vegades encara m' arrenca alguna rialla. Amb el pas dels anys i amb molta paciència pares, avis i família han aconseguit ensenyar-me a estimar la seva terra i de pas despertar la meva curiositat el voltant de la fabla i totes les seves variants. Estiu rera estiu intento aprendre noves paraules en aquesta llengua, tot i que la manca de cursos d' aragonès relativament propers i la meva poca traça a l' hora d' adquirir noves llengües, fan d' aquesta una missió gairebé impossible.
Ara bè quant amb carrego el bloc ficant-me en terrenys perillosos però el cert es que m' indigno cada vegada que intento moure cel i terra per a trobar la manera d' accedir a algun curs per aprendre gallec, basc o aragonès sense massa èxit de la mateixa manera que amb consta que intentar aprendre català des d' altres punts del estat es una autentica odissea. Pensareu que soc una somia truites però de la mateixa manera que s' obliga a tothom a aprendre castellà, si des de les administracions publiques és posessin els mitjans necessaris perquè tothom pugues tenir unes mínimes nocions de totes les llengües que conformen la pluralitat lingüística d' Espanya, a lo millor aconseguiriem eliminar molts prejudicis i afavorir una millor convivència i de pas salvariem algunes de les nostres llengües que actualment estan amb perill d' extinció.
LLENGUA I CULTURA POPULAR MONEGRINA.
Animalons i Plantes.
Ababol: gallaret
Bisalto: pèsol
Barceño : oreneta
Chirleta : cria de pardal o d' altres ocells comuns
Cucute : puput
Picarazca : garsa
Zangarriana : sargantana
Estris varis, llocs, menjars....
Badil : palla de recollir escombraries
Vancejo : espècie de cordill d' espart, emprat per lligar garbes, plantes...
Estraudes : calamàstecs o ferros que es feien servir a les antigues llars de foc per subjectar olles i perols.
Cuezo: recipient, generalment de terrissa, que es feia servir a la matança del porc o per transportar líquids diversos
Aladro: arada
Jada : aixada
Tronzador : serra gran amb mànec a cada punta i que la fan servir dues persones alhora per tallar troncs, llenya...
Barandau : Barana situada a les escales interiors de les cases i que el seu començament solia anar coronada amb una espècie de bola grossa.
Espedo : barnilla de ferro acabada amb punta i que servia per enfilar taronges, pa, pernil, o altres fruites. És exclusiu d' una festa popular del poble d' Alcubierre anomenada La vieja remolona. Aquesta festa que es celebra durant la quaresma ( crec que el tercer dimecres de la mateixa ), té una simbologia semblant a la Vella Quaresma d' aqui. Per celebrar aquesta festivitat tots els nois joves del poble van passant ( en colles ) per les cases a recollir coses de menjar ( que penjaran als espedos ) i amb les quals el capvespre faran un brenar. El recorregut pel poble es fa portant un gran ninot que representa una vella de les d' abans, vestida generalment de negre i cantant-li : la vieja remolona no quiere comer pan, solo chocolate y chullas ( costelles de xai ) si le dan.
Zaborro : pedra, roc de mida grossa.
Guebra: solc que es fa al lleurar els camps
Zolle : cort de porcs
Abadejo : bacallà
Pitañares : camp obert amb deixalles, runa o edificis en mal estat.
Altres mots o expressions.
Alparcero : xafarder
Amprar : demanar alguna cosa en préstec
Encorrer : empaitar
Arguelláu : persona flaca, malaltissa...
Guiñote: joc de cartes
Tozalón : partir o trencar una cosa a cops. San Antolín el glorioso, abogau de los melones, el que no tenga navaja que lo parta a tozalones.
Ababol: gallaret
Bisalto: pèsol
Barceño : oreneta
Chirleta : cria de pardal o d' altres ocells comuns
Cucute : puput
Picarazca : garsa
Zangarriana : sargantana
Estris varis, llocs, menjars....
Badil : palla de recollir escombraries
Vancejo : espècie de cordill d' espart, emprat per lligar garbes, plantes...
Estraudes : calamàstecs o ferros que es feien servir a les antigues llars de foc per subjectar olles i perols.
Cuezo: recipient, generalment de terrissa, que es feia servir a la matança del porc o per transportar líquids diversos
Aladro: arada
Jada : aixada
Tronzador : serra gran amb mànec a cada punta i que la fan servir dues persones alhora per tallar troncs, llenya...
Barandau : Barana situada a les escales interiors de les cases i que el seu començament solia anar coronada amb una espècie de bola grossa.
Espedo : barnilla de ferro acabada amb punta i que servia per enfilar taronges, pa, pernil, o altres fruites. És exclusiu d' una festa popular del poble d' Alcubierre anomenada La vieja remolona. Aquesta festa que es celebra durant la quaresma ( crec que el tercer dimecres de la mateixa ), té una simbologia semblant a la Vella Quaresma d' aqui. Per celebrar aquesta festivitat tots els nois joves del poble van passant ( en colles ) per les cases a recollir coses de menjar ( que penjaran als espedos ) i amb les quals el capvespre faran un brenar. El recorregut pel poble es fa portant un gran ninot que representa una vella de les d' abans, vestida generalment de negre i cantant-li : la vieja remolona no quiere comer pan, solo chocolate y chullas ( costelles de xai ) si le dan.
Zaborro : pedra, roc de mida grossa.
Guebra: solc que es fa al lleurar els camps
Zolle : cort de porcs
Abadejo : bacallà
Pitañares : camp obert amb deixalles, runa o edificis en mal estat.
Altres mots o expressions.
Alparcero : xafarder
Amprar : demanar alguna cosa en préstec
Encorrer : empaitar
Arguelláu : persona flaca, malaltissa...
Guiñote: joc de cartes
Tozalón : partir o trencar una cosa a cops. San Antolín el glorioso, abogau de los melones, el que no tenga navaja que lo parta a tozalones.
dimecres, 28 d’octubre del 2009
L' EVOLUCIÓ HUMANA.
(Comentari vídeo 1 )
Aquest vídeo titulat Human Evolution:The fósil record, va aparèixer publicat a la popular pagina web Youtube amb l' objectiu de donar a conèixer alguns dels avantpassats més directes del ésser humà.
Estem devant d' un vídeo purament divolgatiu on imatge i so és fusionen amb petits textos explicatius que pretenen deixar clara la tesis evolucionista defensant que els humans i els ximpanzés divergeixen d' un avantpassat comú. Per tal de fer més creïble aquesta postura, els autors del vídeo ens parlen dels estudis genètics que s' han anat realitzant els diferents fòssils de primats que s' han trobat el llarg de molts anys de treballs arqueològics. Sense deixar de banda en cap moment la música de fons, elus autors del vídeo ens presenten els primats que conformen la cadena evolutiva afirmant que l' evolució del home s' assembla més a una bifurcació d' espècies que no pas a una escala evolutiva d' antic a modern. El llarg de vídeo també es fan algunes comparacions entre els trets facials del homo sapiens i dels seus predecessors per tal de que els espectadors apressín les diferents ases de l' evolució.
Tenim els fòssils, vencerem. Amb aquesta frase tant contundent acaba un vídeo purament divolgatiu que d' una manera simple i amena té per objectiu demostrar els millons d' usuaris que passen cada día per Youtube que l' home i el ximpanzé provenen d' un avantpassat comú. Tot i que a nivell europeu sembla que la teoria evolucionista està bastant consolidada, el cert es que en països com Estats Units el debat entre evolucionistes i creacionistes està d' allò més incandescent. Amb aquest panorama el més probable és que els autors d' aquest vídeo estiguin intentant fer campanya a favor de la teoria evolucionista.
Estem debant d' un altre exemple que demostra que internet obre una finestra inmensa el món de la comunicació ja que la xarxa és el millor vehicle per difondre tota mena d' idees entre el gran públic fent que moltes qüestions que fins no fa pas tants anys eren de debat exclusiu entre científics, ara es converteixin en un debat públic on tothom pot dir-hi la seva amb tot el que això comporta.
Aquest vídeo titulat Human Evolution:The fósil record, va aparèixer publicat a la popular pagina web Youtube amb l' objectiu de donar a conèixer alguns dels avantpassats més directes del ésser humà.
Estem devant d' un vídeo purament divolgatiu on imatge i so és fusionen amb petits textos explicatius que pretenen deixar clara la tesis evolucionista defensant que els humans i els ximpanzés divergeixen d' un avantpassat comú. Per tal de fer més creïble aquesta postura, els autors del vídeo ens parlen dels estudis genètics que s' han anat realitzant els diferents fòssils de primats que s' han trobat el llarg de molts anys de treballs arqueològics. Sense deixar de banda en cap moment la música de fons, elus autors del vídeo ens presenten els primats que conformen la cadena evolutiva afirmant que l' evolució del home s' assembla més a una bifurcació d' espècies que no pas a una escala evolutiva d' antic a modern. El llarg de vídeo també es fan algunes comparacions entre els trets facials del homo sapiens i dels seus predecessors per tal de que els espectadors apressín les diferents ases de l' evolució.
Tenim els fòssils, vencerem. Amb aquesta frase tant contundent acaba un vídeo purament divolgatiu que d' una manera simple i amena té per objectiu demostrar els millons d' usuaris que passen cada día per Youtube que l' home i el ximpanzé provenen d' un avantpassat comú. Tot i que a nivell europeu sembla que la teoria evolucionista està bastant consolidada, el cert es que en països com Estats Units el debat entre evolucionistes i creacionistes està d' allò més incandescent. Amb aquest panorama el més probable és que els autors d' aquest vídeo estiguin intentant fer campanya a favor de la teoria evolucionista.
Estem debant d' un altre exemple que demostra que internet obre una finestra inmensa el món de la comunicació ja que la xarxa és el millor vehicle per difondre tota mena d' idees entre el gran públic fent que moltes qüestions que fins no fa pas tants anys eren de debat exclusiu entre científics, ara es converteixin en un debat públic on tothom pot dir-hi la seva amb tot el que això comporta.
Història d' una gran desconeguda.
La introdució el tema de les varacions lingüístiques geogràfiques amb va portar a recordar algunes de les meves aventures el Pirineu d' Osca, un paradís natural però tambè un paradís lingüístic ple de pluralitas que a falta de reconeixament oficial, com a mínim mareixen ser protagonistes d' una actualització d' urgència d' aquest bloc.
L' aragonès té com a origen el dialecte llatí que es va formar a les valls pirinenques aragoneses durant els segles VII I VIII sobre un substrat acusadament vascó. Aquesta també rep, en el seu període medieval, la denominació entre els lingüistes de navarroaragonés per la inicial dependència aragonesa del Regne de Navarra.
L' expansió del Regne d' Aragó cap el sud sobre terres musulmanes, portaria la llengua per tot el territori conquerit arribant a la seva maxima extenció durant els segles XIII I XIV. La únio dinàstica del Regne d' Aragó amb el Comtat de Barcelona va suposar una important influència de la llengua catalana sobre l' aragonesa. La Cancellaria Real tindria el llatí, el català i l' aragonès com a llengües d' us habitual, i ocasionalment l' occità, si bé s' utilitzarà un aragonès que tambè anirà adquirint ja molts trets castellans.
Amb la instauració, el 1412, de la Dinastia Trastàmara, el castellà es va convertir progressivament en la llengua de la cort i de la noblesa aragonesa. Les classes altes i els nuclis urbans seran els primers focus de castellanització, quedar l' aragonès cada vegada més relegat a llengua d' àmbit rural o domèstic, i a sofrir un desprestigi social progressiu. Els segles posteriors al Decret de Nova Planta de Felip V juntament amb la repressió lingüística de la dictadura franquista del segle XX, suposarien un cop molt dur per la fabla convertint el castellà en l' únic idioma oficial i en la llengua familiar del 93% dels aragonesos.
A partir de la transició democràtica va començar a sorgir diferents associacions defensores i promotores de l' aragonés com també molts intents d' estandarització a partir dels diferents dialectes que componen aquesta llengua. Alguns aragonesos van començar adoptar la fabla com a segona llengua tot i que segons una enquesta feta pel Govern d' Aragó l' any 2000, el nombre de fablans no es superior a les 25.000 persones fent de l' aragonés una de les llengues europeas en greu parill d' extinció.
El 1999 es comencen a fer els primers intents seriosos però insuficients, per salvar l' aragonés amb l' aprobació de la llei de patrimoni cultural d' Aragó que en un dels seus articles afirma que "l' aragonés i el català, llengües minoritàries d' Aragó, són una riquesa cultural i pròpia". Amb això des de 1996 els fablans de tot el país esperen l' aprobació de de la llei de llengües que requereix l' Estatut d' Aragó per acabar així amb les agonies d' una llengua que refugiada a les valls del Pirineu es nega a deseparèixer.
dijous, 22 d’octubre del 2009
Una lluita per aprendre
"Los disléxicos se abren camino en el campus".
Aquest és el titular que amb vaig trobar fa uns dies mentre fulljava el diari El Público en busca de la meva estimada secció d' esports. L' article en qüestió amb va fer recordar una cosa que en realitat mai he oblidat i es que com deia un antic professor de llengua que vaig tenir a l' institut, tots neixem disposats a parlar però el fet d' aprendre a llegir i escriure ja són figues d' un altre paner.
Una cosa aparentment tant senzilla com transformar en sons les grafies que apareixen escrites en un paper pot ser una auténtica odissea si la dislèxia s' ha creuat el teu camí. La parauleta en qüestió bé a definir un trastorn de aprenentatge del llenguatge les causes del qual són bastant difícils de determinar però el que si està clar es que no són ni sensorials ni intel·lectuals. Amb aquesta definició comença una cursa d' obstacles que a mí m' agrada comparar amb el fet de navegar per internet sense tenir connexió ADSL, pots arribar a tot arreu però la única cosa es que el teu ordinador funciona a una velocitat més lenta i si no tens el tacte adecuat és pot arribar a bloquejar. Una explicacció més complexa sortida de la boca del logopeda de torn intenta posar nom els problemes d' aquell nen despistat i aborrit que no aconsegueix tocar pilota a classe. Aqui comença una aventura que sobint te l' escola com a punt de partida i a base d' esforç i constància l' estudiant pot acabar arrossegant les seves dificultats fins a la universitat
Segons dades de Público, actualment gairebé la meitat dels dislèxics es planten a la universitat sans i estalvis però curtits en mil batalles disposats a continuar amb la seva formació. La porta de la universitat no s' obra facilment i ningú ha dit que el que bé a continuació sigui fàcil però de tant en tant va bé que articles com aquest recordin que amb els suports adequats el miracle és possible.
Aquest és el titular que amb vaig trobar fa uns dies mentre fulljava el diari El Público en busca de la meva estimada secció d' esports. L' article en qüestió amb va fer recordar una cosa que en realitat mai he oblidat i es que com deia un antic professor de llengua que vaig tenir a l' institut, tots neixem disposats a parlar però el fet d' aprendre a llegir i escriure ja són figues d' un altre paner.
Una cosa aparentment tant senzilla com transformar en sons les grafies que apareixen escrites en un paper pot ser una auténtica odissea si la dislèxia s' ha creuat el teu camí. La parauleta en qüestió bé a definir un trastorn de aprenentatge del llenguatge les causes del qual són bastant difícils de determinar però el que si està clar es que no són ni sensorials ni intel·lectuals. Amb aquesta definició comença una cursa d' obstacles que a mí m' agrada comparar amb el fet de navegar per internet sense tenir connexió ADSL, pots arribar a tot arreu però la única cosa es que el teu ordinador funciona a una velocitat més lenta i si no tens el tacte adecuat és pot arribar a bloquejar. Una explicacció més complexa sortida de la boca del logopeda de torn intenta posar nom els problemes d' aquell nen despistat i aborrit que no aconsegueix tocar pilota a classe. Aqui comença una aventura que sobint te l' escola com a punt de partida i a base d' esforç i constància l' estudiant pot acabar arrossegant les seves dificultats fins a la universitat
Segons dades de Público, actualment gairebé la meitat dels dislèxics es planten a la universitat sans i estalvis però curtits en mil batalles disposats a continuar amb la seva formació. La porta de la universitat no s' obra facilment i ningú ha dit que el que bé a continuació sigui fàcil però de tant en tant va bé que articles com aquest recordin que amb els suports adequats el miracle és possible.
divendres, 16 d’octubre del 2009
VIATGE ELS ORÍGENS
Un grup de primats, amb cara de jet-lag després d’ haver fet un viatge de 13 milions d’ anys, ens donen la benvinguda a Orígens, una exposició que ens ofereix un viatge per la prehistòria firmat pel prestigiós Eudal Carbonell.
L’ exposició comença amb una mostra d’ eines paleolítiques que com a estudiant d’ història segueixo amb atenció mentre intento no ensopegar amb el Pierolapithecus Catalauniculs de torn que es nega a apartar-se del mig del pas i segueix allà plantat mirant el fons amb total indiferència.
Avançant entre pannells il•lustratius que repassen les últimes novetats el voltant de l’ aparició del bipedisme, una servidora s’exprimeix les neurones intentant lligar tot allò amb l’aparició del llenguatge sense massa èxit, tot s’ ha de dir, per a continuar exposició avall amb l’ esperança, innocent de mi, de que en qualsevol moment amb trobaré davant d’ un d’ aquest fabulosos pannells que m’ explicarà amb pels i senyals tot el que vull saber i més el voltant dels orígens del llenguatge
L’ aparició del Homo Sapiens dona a entendre que estem arribant el final del nostre trajecte i del llenguatge de moment ni rastres. Menys mal que després de fer una breu passejada per l’ art rupestre, de camí cap a la sortida, amb crida l’ atenció un Neanderthal moribund que acompanyat de la seva família no deixa d’ emetre uns sons repetitius i totalment incomprensibles que acompanyen els visitants com una discreta música de fons des de que entren el recinte del Caixa Forum. No se si aquell seguit de sons incomprensibles venen a representar una llengua primitiva o només tenen per objectiu ambientar el personal, el cert es que amb les seves peculiars paraules la família Neanderthal amb donar a entendre que si volem saber alguna cosa més sobre les característiques de les seves llengües, i de pas de les nostres, encara ens queda molt per investigar tot i que per començar sempre ens podem conformar seguit ens consells de la guia que hi ha a la porta que a falta de més informació ens envia Camino Soria en busca del punt de partida d’ una nova excursió per la prehistòria.
diumenge, 11 d’octubre del 2009
Llengua " pròpia" peró no " oficial"
El Català no serà cooficial a la Franja.
Aragó prepara, després de 25 anys de promeses, una llei de llengües que definirà el català com a llengua "pròpia" ja que els grups aragonesistes en frenen el reconeixament de cooficialitat.
El català no serà cooficial a la Franja de Ponent. El govern aragonès prepara una llei de llengües que rebaixa molt les expectatives de l' avantprojecte del 2001 i que finalment va quedar guardat en algun calaix. Aquell primer esborrany sí que preveia la cooficialitat del català i l' aragonès als territoris on es parlen aquestes llengües en convivència amb el castellà. Aquesta derrera llengua serà la unica oficial, segons l' esborrany que prepara el govern d' Aragó.
El parquè d' aquesta proposta aigualida no és altre que la manca de consens polític i certa "al·lèrgia" que provoca als aragonesistes tot allò que sigui català. PSOE, la Chunta Aragonesista i IU estarien d' acord amb una cooficialitat limitada als territoris de parla catalana mentre que el PP i el PAR no en volen ni sentir parlar, a més aquest derrrer pressiona molt fent valer la seva posició de soci del govern socialista.
Després de 25 anys de lluites Marcelino Iglesias, fill de la localitat rivagorsana de Bonansa i catalanoparlant vol aprovar la famosa llei de llengües durant aquesta mateixa legislatura ja que aquest serà el seu darrer mandat amb compliment del Estatut d' Aragó del 2006.
Per tant, la solució que la conselleria de Cultura i Educació proposa es definir el català i l' aragonés com a "llengües propies" i "històriques" deixant de banda una vegada més el reconeixament d' oficialitat que fa tants anys que es reclama des de la Franja peró també des de numbroses valls del Pirineu on la Fabla encara resisteix les embastides cada vegada més cruels de la llengua castellana.
PD: Aquí us deixo algunes cançons que demostren que diguin el que diguin les lleis, Aragó es i continuarà sent un paìs trilingüe.
Molt Soroll ( Ixo Rai )
http://www.goear.com/listen/cd332f6/molt-de-soroll-ixo-rai!
M' aganaria estar pino ( J.A. Labordeta )
http://www.goear.com/listen/8f24c8b/maganaria-estar-pino-labordeta
Canto a la libertad ( J.A.Labordeta )
http://www.goear.com/listen/3a63505/canto-a-la-libertad-josé-antonio-labordeta
Baixando t'a escuela ( La Ronda de Boltaña )
http://www.goear.com/listen/896adb2/baxando-ta-escuela-la-ronda-de-boltaña
dimecres, 30 de setembre del 2009
PAUL WATZLAWICK: No es pot no comunicar.
Amb aquesta frase el psicòleg austríac Paul Watzlawick ( 1921- 2007 ) exposa la seva teoria el voltant de la predisponibilitat permanent de l' home a comunicar-se i interactuar amb els altres i és que fins hi tot els més tímids i inexpressius poden arribar a expressar un munt de coses només amb aquesta conducte.
Watzlawick, juntament amb una genaració brillant d' investigadors que treballaven el voltant de la ciutat californiana de Palo Alto, va realizar nombrosos estudis el voltant de la conducte humana afirmant que és impossible estudiar la basant comunicativa d' un individu sense tenir amb compte les seves pròpies accions, els seus silencis o be el context sociocultural on es troba l' individu estudiat. Segons l' investigador austríac aquest aspectes són com un llibre obert a l' hora de mostrar la personalitat d' algú ja que un observador perspicaç podría esbrinar moltes coses el voltant del perfil psicològic de la persona que te el devant tentint amb compte la gestualitat o la manera de moures en l' espai. Petites coses com aquestes ens poden transmetre molta informació sense que l' individu en qüestió hagi tingut temps de pronunciar una sola paraula ja que de la mateixa manera que és impossible no comportar-se de cap manera, també es impossible no comunicar-se.
Així dons, ens agradi o no, ens estem expressant constantment, moltes vegades fins hi tot d' una forma inconscient. Si profunditzem una mica més descobrirem que quant un individu és comunica, acompanya les seves paraules d' un conjunt de gestos que componen el que s' en diu comunicació no verbal, un codi que pot complementar el que estem dient o be manifestar altres aspectes de la nostre personalitat.
En els seus nombrosos estudis fets amb la col·laboració d' alguns dels seus deixebles formant el que es coneix com a grup de Palo Alto, Watzlawick va posar les bases de la teoria de la comunicacció humana arribant a la conclusió que tota conducta es comunicació establint les diferencies principals entre la comunicació digital i el contingut de les nostres paraules. Des del punt de vista de Paul Watzlawick una cosa es el que expressem amb els nostres gestos, es dir per mitjà de la comunicació digital, i l' altre és el contingut de les nostres paraules.
Sigui com sigui el fent us de diferents codis, l' home està predisposat a comunicar-se de manera constant, es per això que sovint la informació més rigorosa que pot transmetre un individu no be només de les seves paraules.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
