Una lluita per aprendre

"Los disléxicos se abren camino en el campus".

Aquest és el titular que amb vaig trobar fa uns dies mentre fulljava el diari El Público en busca de la meva estimada secció d' esports. L' article en qüestió amb va fer recordar una cosa que en realitat mai he oblidat i es que com deia un antic professor de llengua que vaig tenir a l' institut, tots neixem disposats a parlar però el fet d' aprendre a llegir i escriure ja són figues d' un altre paner.
Una cosa aparentment tant senzilla com transformar en sons les grafies que apareixen escrites en un paper pot ser una auténtica odissea si la dislèxia s' ha creuat el teu camí. La parauleta en qüestió bé a definir un trastorn de aprenentatge del llenguatge les causes del qual són bastant difícils de determinar però el que si està clar es que no són ni sensorials ni intel·lectuals. Amb aquesta definició comença una cursa d' obstacles que a mí m' agrada comparar amb el fet de navegar per internet sense tenir connexió ADSL, pots arribar a tot arreu però la única cosa es que el teu ordinador funciona a una velocitat més lenta i si no tens el tacte adecuat és pot arribar a bloquejar. Una explicacció més complexa sortida de la boca del logopeda de torn intenta posar nom els problemes d' aquell nen despistat i aborrit que no aconsegueix tocar pilota a classe. Aqui comença una aventura que sobint te l' escola com a punt de partida i a base d' esforç i constància l' estudiant pot acabar arrossegant les seves dificultats fins a la universitat
Segons dades de Público, actualment gairebé la meitat dels dislèxics es planten a la universitat sans i estalvis però curtits en mil batalles disposats a continuar amb la seva formació. La porta de la universitat no s' obra facilment i ningú ha dit que el que bé a continuació sigui fàcil però de tant en tant va bé que articles com aquest recordin que amb els suports adequats el miracle és possible.