Anem amb compte amb els topònims.
Una de les coses que més m’ agrada dels dies de festa com avui es quedar-me el poble i fer coses tant quotidianes com anar a buscar el pa amb un cop de bicicleta. Un trajecte de 5 minuts que és pot acabar convertint en un viatge d’ una hora ( curiosament el mateix que tardo per venir cada dia a Girona ) a causa de les nombroses parades tècniques que faig per saludar els veïns que també aprofiten la festa per passejar una mica pel poble. En una d’ aquestes estacions amb parada obligatòria m’ he trobat el Blady, un noi d’ origen armeni que va venir a parar a l’ escola vingut directament del seu Yerevan natal per integrar-se en aquesta gran família de nou membres que era la meva classe durant els últims anys de la primària. Avui mentre discutíem l’ actualitat esportiva com a bons aficionats que som, ens ha donat per recordar entre rialles la sorpresa que es va emportar quant va descobrir que la Real Societat, aquell equip de futbol que alguns reporters de la secció d’ esports qualifiquen de donostiarra, tenia alguna cosa a veure amb una ciutat que la nostre mestra anomenava Sant Sebastià quant a classe de socials es referia a aquesta ciutat basca que molts dels seus habitants coneixen amb el nom de Donostia.
Anys més tard vaig ser jo mateixa la que vaig haver de patir amb persona les trapelleries de la toponímia quant durant el batxillerat amb va tocar fer més d’ una excursió a l’ arxiu històric municipal amb l’ objectiu de trobar aquella dada que m’ ajudes a entendre una mica millor la vida a pagès durant la postguerra. Mentre explorava aquells papers groguencs desgastats pel pas dels anys, sovint m’ havia d’ enfrontar el mal d’ ulls causat per llegir genialitats com San Julián de Villatorta. I encara com no s’ els va acudir posar Villatorcida o Villatuerta!! Deia la meva tutora cada vegada que amb sentia protestar contra aquells traductors emparrats en traduir allò que es intocable.
No recordo haver trobat mai cap dada aclaridora entre la selva de papers que conformaven el petit arxiu local però aquelles tardes entre Villaleones, San Pedro de Torello o Folgarolas poble natal de Don Jacinto Verdaguer, amb van fer reflexionar sobre la perillositat de traduir topònims. Sóc concient que pronunciar segons quins noms no és gens fàcil però no amb negareu que la majoria de vegades es molt pitjor el remei que la malaltia, es per això que no estaria tant malament acostumar a les noves generacions a dir München, Gasteiz i London enlloc de Munic, Vitòria i Londres.
Una de les coses que més m’ agrada dels dies de festa com avui es quedar-me el poble i fer coses tant quotidianes com anar a buscar el pa amb un cop de bicicleta. Un trajecte de 5 minuts que és pot acabar convertint en un viatge d’ una hora ( curiosament el mateix que tardo per venir cada dia a Girona ) a causa de les nombroses parades tècniques que faig per saludar els veïns que també aprofiten la festa per passejar una mica pel poble. En una d’ aquestes estacions amb parada obligatòria m’ he trobat el Blady, un noi d’ origen armeni que va venir a parar a l’ escola vingut directament del seu Yerevan natal per integrar-se en aquesta gran família de nou membres que era la meva classe durant els últims anys de la primària. Avui mentre discutíem l’ actualitat esportiva com a bons aficionats que som, ens ha donat per recordar entre rialles la sorpresa que es va emportar quant va descobrir que la Real Societat, aquell equip de futbol que alguns reporters de la secció d’ esports qualifiquen de donostiarra, tenia alguna cosa a veure amb una ciutat que la nostre mestra anomenava Sant Sebastià quant a classe de socials es referia a aquesta ciutat basca que molts dels seus habitants coneixen amb el nom de Donostia.
Anys més tard vaig ser jo mateixa la que vaig haver de patir amb persona les trapelleries de la toponímia quant durant el batxillerat amb va tocar fer més d’ una excursió a l’ arxiu històric municipal amb l’ objectiu de trobar aquella dada que m’ ajudes a entendre una mica millor la vida a pagès durant la postguerra. Mentre explorava aquells papers groguencs desgastats pel pas dels anys, sovint m’ havia d’ enfrontar el mal d’ ulls causat per llegir genialitats com San Julián de Villatorta. I encara com no s’ els va acudir posar Villatorcida o Villatuerta!! Deia la meva tutora cada vegada que amb sentia protestar contra aquells traductors emparrats en traduir allò que es intocable.
No recordo haver trobat mai cap dada aclaridora entre la selva de papers que conformaven el petit arxiu local però aquelles tardes entre Villaleones, San Pedro de Torello o Folgarolas poble natal de Don Jacinto Verdaguer, amb van fer reflexionar sobre la perillositat de traduir topònims. Sóc concient que pronunciar segons quins noms no és gens fàcil però no amb negareu que la majoria de vegades es molt pitjor el remei que la malaltia, es per això que no estaria tant malament acostumar a les noves generacions a dir München, Gasteiz i London enlloc de Munic, Vitòria i Londres.
2 comentaris:
És cert això que dius dels topònims. Traduir-los fa més mal que ve i molta gent ho tendeix a fer. Precisament a la Wikipedia en castellà tradueix tots els topònims catalans i sorgeixen casos sorprenents com aquests: Santa Leocadia de Algama (Santa Llogaia d'Àlguema) o Alfar (el Far d'Empordà). Veiam, si el nom oficial és en català, perquè intenten traduir allò intraduïble?
Estic en defensa del que esteu afirmant, i a més m'afecta, com a habitant d'el Far d'Empordà no m'agrada que en alguns mapes hi aparegui el nom d'Alfar, això no es pot traduir siusplau. Que no intentin traduir allò que no es pot, abans de ficar la pota que ho deixin amb el topònim oficial, en aquest cas el català EL FAR D'EMPORDÀ!
Publica un comentari a l'entrada