Ahir, mentre els focus apuntaven cap a Cruyff i la seva negativa a "violar" el català, al Parlament esclatava un altre conflicte. Es veu que llogar dos intèrprets unes horetes pot portar la cambra a la ruïna: així ho veuen Rafael Luna (PP) i Lluís Postigo (ICV) (tu quoque, Lluís?), que van esgrimir la crisi contra la traducció en una trobada amb una delegació nicaragüenca.
El causant de l'enrabiada transversal -el PSC també va protestar- era el secretari de Cooperació, David Minoves (ERC), entestat a parlar en català davant els nicaragüencs.
El socialista Joan Ferran remugava que "els idiomes oficials no s'han de traduir si tothom els entén". Perdoni: els nicaragüencs no entenen el català i, en un acte institucional, la solució no és apartar la llengua de la institució i tirar de l'idioma imposat que tinguem més a mà, en aquest cas el castellà imposat per Espanya -a Catalunya i Centreamèrica- quan podia fer-ho.
El més preocupant, però, és l'acomplexament de Postigo. Encara que es visqui en una bombolla lingüística com les comarques gironines, no es pot ignorar el risc en què es troba el català en altres territoris. Tot suma (o tot resta), i no es pot sucumbir a la comoditat de mantenir errors enquistats pintats de progressia. Sap greu, sobretot, quan ho fa bona gent.
( avui.cat )
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada