AIXÒ NOSTRE NO ES PAS NOU...

La primera persecució del català


Per les autoritats que es van fer càrrec del país després de l'11 de setembre de 1714, la clau de la dominació era el dret, no la llengua. La seva obsessió, com la dels defensors de Barcelona, eren les lleis que legitimaven la Corona d'Aragó, no pas el català.
Felip V, com ja ho havia intentat Felip IV, volia sotmetre tota la península a les lleis de Castella. La llengua era un element secundari, tot i que a França ja havia rebut un bon cop quan, el 1700, Lluís XIV va ordenar que la documentació oficial del Conflent i el Rosselló es redactés en francès perquè "el català repugna i és contrari a la nostra autoritat i a l'honor de la nació francesa".
Tenint en compte que Lluís XIV era l'avi de Felip V, i el suport militar prestat durant la guerra, no es podia esperar del primer borbó espanyol una actuació gaire diferent. Així, en la dècada dels vint del segle XVIII ja trobem testimonis que es lamenten que "en lo cor de Catalunya se troben escoles on los mateixos catalans multen i castiguen als jóvens que parlen per descuit en llengua catalana". Aquesta pràctica a França encara s'aplicava després de la II Guerra Mundial. Però, en tot cas, sense que eliminar la llengua fos prioritari per les noves autoritats. Com diu Albert Rossich, el segle XVIII és "la història dels intents reiterats -i reeixits- de bandejar el català de tots els àmbits de prestigi".
A banda d'alguns radicals que demanaven que "de oy en adelante no se permita imprimir libro alguno en otro dioma que elcastellano", les noves autoritats van optar per implantar el castellà a poc a poc. Quan l'ímpetu castellà no ho va impedir, es va complir la instrucció secreta, despatxada pel fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo Villalpando, que demanava als corregidors maneres "disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Villalpando creia que el monolingüisme beneficiaria la corona perquè era un signe d'autoritat del rei i facilitava "la comunicación y el comercio" i l'entesa entre "espíritus divididos o contrarios por los genios". Això sí, advertia: "Pero como a cada nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para lograrlo, y más aún cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país".
Segles de tradició eren un mur difícil d'abatre. El primer intendent general de Catalunya, José Patiño, constatava que els catalans "solamente hablan su lengua materna" i que a l'Ajuntament de Barcelona "ningún común hasta ahora escribía si no es en catalán". L'informe que va trametre al Consejo de Castilla, reconvertit en l'organisme superior d'assessorament a la monarquia, postulava que si "antes todo lo judicial se actuaba en lengua catalana, se escriba en adelante en idioma castellano o latín". Les seves recomanacions no es van poder aplicar immediatament, però van marcar el futur que esperava al català.
Sobretot a partir de la segona meitat del segle XVIII el Principat va patir una nova onada castellanitzadora amb lleis com la Reial cèdula de Carles III que, el 1768, obligava que "la enseñanza de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana". És a partir d'aquesta època que, també gràcies a la influència de la il·lustració, la monarquia comença a comptar amb la complicitat d'intel·lectuals catalans per imposar la llengua castellana.
Francesc Romà, el 1767, escrivia que "la uniformidad de lengua no puede lograrse sino con el beneficio del tiempo y por medio de las providencias suaves de que tenemos muchos ejemplares". El 1791 Antoni de Capmany ja considerava el català "idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras". I el 1811 Antoni Puigblanc demanava que Catalunya "abandone el idioma provincial".
En aquest ambient, poc efecte van tenir ja les mesures de les autoritats franceses per guanyar-se els catalans durant les guerres napoleòniques. L'idioma del país va recuperar l'oficialitat durant uns quants mesos de 1810. El Diario de Barcelona, reconvertit en Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona, va aparèixer en edició bilingüe, català i francès, i de seguida només en català. Però, com ja és sabut, ni això ni l'exèrcit francès no van aturar el timbaler del Bruc.