Sin Razon.

D’ entrada ja us avanço que no tinc per costum freqüentar aquesta mena d’ antros però avui només obrir el facebook m’ he trobat amb un enllaç incrustat el meu taulell que m’ enviava de dret a combatre en territoris d’ allò més hostils d’ on amb tota seguretat sortirà amb un cabreig monumental.
L’ article en qüestió,que va aparèixer el diari La Razon, no m’ ha desapcionat però si us haig de dir la veritat ara mateix son incapaç d’ analitzar-lo fredament així que per habitar fer una altre actualització repetitiva i visceral com la del catecismo prefereixo enganxar la noticia aquí perquè la jutgeu vosaltres mateixos.

Que hi hagi sort.....


El PP denuncia que la Ley de Lenguas del PSOE regula «idiomas sin uso»
Imponer el catalán en Aragón costará 25 millones al año.
La proposición de ley habla de «fomentar y garantizar el uso y la enseñanza» del catalán y el aragonés.

"Es sorprendente que para Marcelino Iglesias no haya tarea más urgente en Aragón que imponer el uso del catalán en medio de una crisis y un paro galopantes". Quien habla es Eloy Suárez, portavoz popular en las Cortes de Aragón, en relación a la Ley de lenguas que promueve el Gobierno de Aragón y que pasa por reconocer como lenguas propias de la comunidad el catalán y el aragonés. Y es que, el PP ha estimado, a la baja, el coste que podría tener la aplicación de la proposición de ley de uso, protección y promoción de las lenguas propias de Aragón: al menos 25 millones al año.
La proposición, presentada por el grupo socialista el 2 de julio y publicada en el Boletín de las Cortes de Aragón el día 22, habla, por ejemplo, de que «las lenguas propias de Aragón gozarán de especial protección [...] garantizándose su enseñanza y el derecho de los hablantes a su uso en las relaciones con las administraciones públicas aragonesas». Una proposición que ha llevado a los ciudadanos aragoneses a la calle para protestar contra «las leyes estúpidas».
Para el PP, esas lenguas que el Gobierno de Iglesias considera propias no lo son tanto. Reconocen que «en la zona oriental hay variedades lingüísticas, pero que nada tienen que ver con el catalán normalizado» y critican que se quiera «imponer el de Barcelona para suprimir esas lenguas vernáculas». Y es que, en esa zona, conocida como la franja, hay quien aún habla «chapurreao», dialecto muy alejado del catalán. Pero también se refieren al aragonés, alegando que lo que realmente se habla, y poco, en lugares como Benasque, el valle de Ansó o el de Hecho, es la fabla. Su conclusión es que «quieren imponer una lengua ajena, el catalán, y un idioma de creación científica, el aragonés, sin uso».
Pero hay más. La proposición señala que «los poderes públicos fomentarán y garantizarán el uso, la enseñanza y conocimiento». En otro capítulo se habla de que, en las relaciones con las Administraciones Públicas, «los ciudadanos tienen derecho a usar las lenguas propias» y para cualquier tramitación se procederá «a la traducción a la lengua castellana», dándose respuesta «en castellano y en la lengua propia». Incluso regula su uso en las Cortes.
Por ello, el PP ha hecho sus cuentas sobre lo que costaría implantar la ley, que carece de memoria económica, con gastos como traductores o profesores. Según sus cálculos, habría que contratar a 782 personas –465 para aragonés y 317 de catalán. Con ello y con una retribución de 31.000 euros anuales –sueldo medio de un funcionario autonómico grupo A y nivel 22– el gasto anual laboral sería, al menos, de 24,2 millones, a lo que habría que sumar otros como la rotulación de muchas de las carreteras. En total, unos 25 millones al año.
Por ello, el PP ha presentado 60 enmiendas que «si prosperan cambiarían por completo la ley». Y creen que, aunque no habla de lenguas cooficiales, «serán cooficiales no declaradas». El PAR, por su parte, rechaza «frontalmente la imposición del catalán» y afirma que «es una locura decir que en Barbastro se habla catalán».


http://www.larazon.es/noticia/imponer-el-catalan-en-aragon-costara-25-millones-al-ano.

Encantada de no reconeixet.

Soc conscient de que això que estic començant a escriure només pot espirar a ser, en el millor dels casos, una critica fàcil i repetitiva però després de llegir el que hem llegit a classe amb sembla que si no intento escriure alguna perla dedicada al Catecismo patriótico español, aquesta nit no crec que pugui dormir tranquil·la.
No amb vull pas molestar a desmuntar punt per punt aquesta mena de joc dels disbarats perquè penso que es desmunta sol, acabaré abans si us dic que cada cop que llegeixo aquest text m’ emporto un sobresalt ja que per més que intenti imaginar el model de país que es descriu mitjançant aquest plantejament de pregunta resposta, soc incapaç de relacionar-lo amb la Espanya que tots coneixem. Com a màxim ho poc relacionar amb una broma de mal gust capaç d’ enterrar amb vida a tot un país fent que anys desprès encara estiguem lluitant per recuperar una part de allò que s’ ens va perdre portant l’ autoritarisme i l’ espiritualitat per bandera ( com dirà el meu avi : a dios rogando y con el mazo dando ). Actualment aquesta espècie de catecisme polític no deixa de arrencar alguna rialla però van ser varies generacions les que van créixer contaminades per el pensament d’ un regim que va ser tot un exemple de minorització lingüística on a falta de sensibilitat per entendre la diversitat es va optar per transformar llengües en dialectes d’estar per casa no fos cas que no encaixessin amb aquest model d’ estat totalment artificial que s’ intentava imposar. Per sort la realitat es va acabar imposant i malgrat les destrosses, en alguns casos irreparables, fetes per aquesta maleïda fantasia, avui miro el meu voltant i se que puc anar a dormir tranquil·la perquè els mals esperits no sempre es surten amb la seva.

LES LLETRES D’ EN GOKU.

Mare, perquè quant acaba Bola de Drac sempre surten aquesta mena de lletres tant estranyes? Aquesta es una pregunta que la meva mare responia a corre-cuita mentre sortíem de casa cames ajudeu-me cap a l’ escola intentant recuperar aquells minuts preciosos que jo havia perdut davant de la tele esperant el desenllaç de la meva sèrie de dibuixos preferida. Camí de l’ escola m’ havien explicat que aquells símbols tant curiosos eren caràcters japonesos, mentre jo escoltava les explicacions de la mare amb atenció i donava gràcies a Déu per no haver nascut japonesa ja que m’ agafava mal de cap només de pensar amb lo complicat que havia de ser escriure d’ aquella manera.
Anys desprès sense saber gaires més coses de cal·ligrafia japonesa amb trobo comentant un vídeo on un tal Hirokazu Kosaka ens explica els secrets de la seva cal·ligrafia agenollat damunt d’ una catifa plena d’ una varietat terrible de pinzells i pinzallets que suposadament han de servir per escriure. Només començar amb sorprèn la solemnitat amb que Hirokazu enfoca una cosa que per nosaltres es tant quotidiana i fins hi tot vulgar si comparem aquest estris que representen tota una tradició familiar, amb el meu boli Kukuxumusu que en el millor dels casos durarà uns dos o tres mesos abans d’ acabar a les escombraries víctima d’ aquest vici meu de rosegar els bolígrafs. Per la seva banda Hirokazu ens presenta un a un els seus instruments d’ escriptura deixant entreveure un component simbòlic per la seva cultura però també per la seva família.
Un cop fetes les presentacions, i tenint una mica mes clar aquest embolic de plomes i pinzells, podem seguir navegant per aquest calaix de sastre que es el Youtube i descobrir un altre part del reportatge on el mestre Kosaka passa a l’ acció traçant alguns caràcters mentre explica el seu significat sense abandonar en cap moment una postura i un to d’ allò més solemne. Kosaka dibuixa traços i més traços amb una tinta negra com la sutja amb la qual una servidora podria fer autèntics estralls tot i que el protagonista d’ aquest vídeo la fa servir amb una netedat digne d’ elogi.
Animada per l’ angles força comprensible amb que s’ expressa el nostre mestre de cal·ligrafia intento no perdre detall d’ una manera d’ escriure fascinant amb una carrega poètica destacable que reflexa a la perfecció l’ harmonia i l’ equilibri d’ una cultura oriental que a vegades sembla estar immunitzada els virus desequilibrats que li arriben des de les societats modernes occidentals.

Cabussada modèlica.

Mentre des d’ aquest blog no faig altre cosa que lamentar la mala sort de llengües que resisteixen mig oblidades a causa de polítiques lingüístiques desastroses, resulta que des de la Unió Europea han posat el model català com un exemple a seguir a l’ hora de portar a terme l’ immersió lingüística de nou vinguts . No vull pas convertir-me en l’ alegria de la huerta i Déu amb guardi de portar la contraria els experts de la UE, així que per una vegada m’ oblidaré dels desastres lingüístics dels nostres estimats veïns per centrar-me en un èxit que he vist com es desenvolupava debanat dels meus nassos mentre dirigia l’ equip de bàsquet d’ un institut de Vic d’ allò més internacional.
La onada d’ immigració que ha arribat a Catalunya al llarg dels últims deu anys, no ha passat per alt alguns barris de Vic, fet que ha obligat a molts centres d’ ensenyament osonencs a espavilar-se per ser pioners en la posada en funcionament d’ unes aules d’ acollida que amb qüestió de setmanes aconsegueixen que aquell nen senegalès que només arribar s’ integra al equip de bàsquet sense entendre ni una paraula de res, acabi parlant un català més que acceptable que li ha de permetre seguir les classes del institut amb total normalitat.
Se que la realitat d’ una comarca més aviat rural com Osona no es la realitat de Catalunya, només cal baixar a Barcelona per tocar de peus a terra i adonar-se que allà es parla de tot menys català. El català necessita més corda que mai i ens queda molta feina per fer però noticies com aquesta demostren que de tant en tant val la pena ser una mica optimista perquè es veu que en aquest país nostre també sabem fer les coses be.

La UE lloa el model d'immersió lingüística de l'escola catalana.

L'informe sobre multilingüisme de Brussel·les en el Dia Europeu de les Llengües considera que el sistema català és un model a segui. Els experts també avalen la promoció del català a l'administració i l'empresa.


El model d'immersió lingüística en català de l'escola pública -tan criticat des d'alguns sectors de l'Estat- és un model a seguir, segons la Comissió Europea. Així ho recull l'informe presentat ahir per l'executiu comunitari que ha elaborat un grup d'experts en multilingüisme i que es va fer públic amb motiu del Dia Europeu de les Llengües.
L'informe és un clar aval al sistema educatiu en la llengua pròpia de Catalunya implantat des de fa anys a les escoles "amb sofisticats mètodes d'immersió i professors especials de suport". El text afirma que és un model eficient que hauria de servir d'exemple per "exportar-se a tots els Estats" de la Unió.
El document dedica un apartat a parlar de les llengües "minoritàries o regionals" i encara que la catalana no és minoritària ni és regional, les institucions comunitàries acostumen a ficar-la en aquest sac. En aquest apartat, els experts lloen els esforços que s'han fet per promocionar el català a les empreses, a l'administració pública i als mitjans de comunicació.
Motivació dels parlants
"La vitalitat d'aquestes llengües depèn no només del seu estatus oficial sinó també de la motivació dels membres de la comunitat a l'hora d'aprendre-les i utilitzar-les. Els mitjans de comunicació hi han tingut un rol important", afirma el text.
A banda del català, l'informe parla dels resultats del "model bilingüe" de les escoles del País Valencià, Galícia i del País Basc, però no anomena el de les Illes Balears. Un dels autors de l'informe, Josep M. Palomero, membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ho atribueix a un oblit.
El director dels experts en multilingüisme, Wolfgang Mackiewicz, ha redactat l'apartat de tres paràgrafs dedicat a les llengües minoritàries del text final a partir d'un altre informe més extens, de 50 pàgines, elaborat per Palomero, en què s'exposava la situació de totes les llengües minoritàries d'Europa. Fonts comunitàries van assegurar a l'AVUI que els experts no volien incloure cap referència a les llengües no oficials, però al final van cedir.
Palomero explica que l'informe de la Comissió Europea "no entra a valorar quin model lingüístic és millor. Simplement són models que han funcionat". Tot i això, assegura que el d'immersió lingüística de Catalunya és "un molt bon model".

EL BABLE TAMBÉ RESISTEIX.

Ahir mentre intentava posar en ordre el caos fotogràfic que tinc muntat dins el meu pobre ordinador, amb van aparèixer per la pantalla les imatges d’ un viatge a Astúries que vaig fer amb els meus pares ara deu fer un parell d’ estius.
No se si donar les culpes els paisatges idíl·lics del principat o a les vaques panxacontentes que pasturen entre la verdor embafadora dels prats asturians però el cert el record d’ aquest viatge amb va tornar a despertar aquest defensor de causes perdudes que tinc a dintre per sentir la necessitat de trencar una altre llança ( encara que sigui penjant informació en aquest blog miserable ) a favor del bable, una llengua que com tantes altres també sembla condemnada a quedar reduïda a un simple quadre informatiu perdut entre l’ apartat de dialectologia del llibre de castellà que molts de nosaltres vam abandonar gustosament a batxillerat.
A falta dons de mesures més afectives us deixo amb el bable, un altre gran desconegut que tot i les dificultats, de moment, existeix i resisteix.

L'asturlleonès és un grup lingüístic llatí format per l'asturià o bable (asturianu), el lleonès (llingua llïonesa) i el mirandès (lhengua mirandesa). L'antic lleonès, conegut com "lleonès medieval", fou la llengua oficial del Regne de Lleó en els segles XIII i XIV. Fou parlada en tota la part que ocupà aquest regne des de l'Atlàntic fins a Extremadura. Avui en dia s'utilitza molt poc. L'únic lloc on disposa d'oficialitat és a Miranda do Douro a Portugal on sovint es anomenat mirandès. No en té ni a Castella i Lleó, ni a Extremadura, ni a Astúries on l'estatut només fa una tímida referència a la protecció de les variants locals. Hi ha tres zones diferenciades d'asturlleonès: l'occidental, la central i l'oriental, amb formes dialectals diferenciades.

Origen.

El domini té el seu origen en el llatí vulgar, és a dir del parlar comú de les gents que l'imperi Romà dugué, principalment les legions de procedència nord-africana situades a Asturica Augusta i a Legió VI, a les terres habitades pels àsturs. La suplantació d'aquesta llengua per la indígena fou lenta però imparable, car la llengua imperial era la porta per a molts drets i llibertats, entre ells el més important: la ciutadania romana.
La peculiar evolució del llatí a través de l'asturlleonés en l'actual grup lingüístic no fou pas espontània a cap indret geogràfic; ans paulatinament el parlar itàlic fou transformant-se tal que en el segle X ja n'hi ha un abandonament extrem com per ésser considerat una modalitat romanç pròpia.
Aquesta evolució amb els segles donà com a resultat que, a mitjans del segle X, apareixen les primeres línies d'aquest romanç, el Document de Kesos; en un monestir de Lleó. A més aniran sorgint un munt de documents legals en aquest romanç per tots els monestirs d'Astúries i del Lleó, els quals indiquen la importància en la societat de la llengua, lògic essent la llengua comuna a la corona de Lleó; però apareixen documents romanços a Palència i vestigis lingüístics de la parla en els dialectes de transició com l'extremeny, dut allà pels repobladors, i no s'ha d'oblidar que l'Extremadura actual correspon quasi tot a la Extremadura lleonesa, reparant així en la importància de la llengua natural del regne més important de la Corona.

Divisió dialectològica.

La divisió del domini lingüístic es molt gran, té principalment tres branques; oriental, central i occidental .Però a això s'hi ha d'afegir una divisió que trenca aquestes tres i que passa pel Cordal, i es la que divideix el domini lingüístic en asturià i lleonès. A més que dins de cada grup n'existeixen algunes diferències i tenen subdialectes amb extremes peculiaritats.

· Asturlleonès Oriental:A la província de Lleó estaria pràcticament extint però es conserva amb vitalitat a Astúries.
· Asturlleonès Central: Aquest es el subgrup on més es noten les diferències entre la part nord i la sud.
Asturlleonès central septentrional: Majoritari per població i per vitalitat, es la base normativa de la modalitat asturiana.
Astur central meridional: En vies d'extinció, seria la modalitat més gran geogràficament car ocuparia quasi la meitat de la província de Lleó i part de l'orient de Zamora.
Asturlleonès Occidental:
o Asturlleonès occidental septentrional: Present com segona modalitat per parlants i vitalitat al Principat d'Astúries.
Asturlleonès occidental meridional: És la modalitat més forta en nombre de parlants a la regió de Lleó; està considerat la base d'una futura normativització del lleonès. A aquest grup hi pertany la tercera llengua del grup, el mirandès.
A més d'aquests tres llengües s'hi han d'afegir altres varietats més que en serien els dialectes de transició:
Muntanyès: parlat a Cantàbria.
Parla Eo-Naviegues: Parlat als concells més occidentals d'Astúries.
Extremeny: Parlat a la comunitat autònoma d'Extremadura i a alguns municipis de Salamanca.
Entre les varietats regionals del lleonès s'hi poden assenyalar quatre grans dialectes: bercianu-cabreirés, maragatu, ribereñu i legionense. Aquest últim és el més divulgat a la regió.

A la ruïna per dos traductors.

Ahir, mentre els focus apuntaven cap a Cruyff i la seva negativa a "violar" el català, al Parlament esclatava un altre conflicte. Es veu que llogar dos intèrprets unes horetes pot portar la cambra a la ruïna: així ho veuen Rafael Luna (PP) i Lluís Postigo (ICV) (tu quoque, Lluís?), que van esgrimir la crisi contra la traducció en una trobada amb una delegació nicaragüenca.
El causant de l'enrabiada transversal -el PSC també va protestar- era el secretari de Cooperació, David Minoves (ERC), entestat a parlar en català davant els nicaragüencs.
El socialista Joan Ferran remugava que "els idiomes oficials no s'han de traduir si tothom els entén". Perdoni: els nicaragüencs no entenen el català i, en un acte institucional, la solució no és apartar la llengua de la institució i tirar de l'idioma imposat que tinguem més a mà, en aquest cas el castellà imposat per Espanya -a Catalunya i Centreamèrica- quan podia fer-ho.
El més preocupant, però, és l'acomplexament de Postigo. Encara que es visqui en una bombolla lingüística com les comarques gironines, no es pot ignorar el risc en què es troba el català en altres territoris. Tot suma (o tot resta), i no es pot sucumbir a la comoditat de mantenir errors enquistats pintats de progressia. Sap greu, sobretot, quan ho fa bona gent.

( avui.cat )

EL PARLA DE LA VALL.

L' aranès ( en occità: arenés ), es una varietat de l' occità, concretament del dialecte gascó, afí a les varietats de Comenge. És llengua pròpia de la Vall d' Aran ( era Val D' Aran ) i te el distintiu de llengua oficial a tot Catalunya conjuntament amb el castellà i el català des de l' aplicació del nou estatut el 9 d' agost de 2006. A la Vall es la llengua vehicular de l' ensenyament des de 1984.

Normativització de l' Aranès.

L' aranès està normativitzat segons la norma clàssica i unitària de l' occità, definida inicialment per Loís Aibèrt i ara gestionada pel Consell de la Llengua Occitana. Les normes del CLO son reconegudes oficialment pel Consell General d' Aran ( i doncs per l' Oficina de Foment e Ensenhament der Aranés ) des del 1999

Alguns trets de l' aranès;

o/ó : Es pronuncia com la "u" del castellà o el català, Arró.

ò : Amb accent greu es pronúncia "o" oberta, com en català, Vilamòs.

u/ú: És pronuncia com la "u"del francès : Salardú. En posició del diftong, es pronuncia "u" del castellà o català , mau.

è: Amb accent greu es pronuncia "e" oberta com en català o francès: Aubèrt.

ih: Es pronuncia com la "Ll" del català o castellà : Vielha.

nh: Es pronuncia com la "ny"en català, "ñ"en castellà o "gn" en francès i italià: Unha.

sh/ ish : Es pronuncia con en català "x/ix" o en francès "ch": Peish.

th: Es pronuncia sempre com una "t"

h: Es muda, però en algúns pobles es pronuncia aspirada : hum.

n : Es muda als plurals de paraules que tenen "n" final en singular : Camins.

ELS ORÍGENS DEL LLENGUATGE I LA COMUNICACIÓ.

Aquest article titulat Els orígens del llenguatge i la comunicació està firmat per Brad Harrub, Bert Thompson i Dave Millar, tres investigadors que exposant diverses teories intenten aclarir una mica més el perquè de la predisponibilitat humana per comunicar-se.
Des de fa molts anys l' home ha destinat nombrosos esfroços en intentar explicar-se temes relecionats amb el llenguatge. Els textos bíblics ja fan petites incursions en el món del llenguatge per arribar a intuir que segons aquestes fons Déu ja va dotar Adam de la facultat de la parla per tal de poder-se comunicar amb ell i ajudar-lo a governar el seu petit regne. Amb el pas dels anys, la població creixia i la diversitat lingüística també. Per tal de donar explicació a aquesta varietat entre les llengües dels homes que procedien de zones geogràfiques diferents, la bíblia disposa del mite de la Torre de Babel, una narració molt interessant que ha acabat sent la llevo de diverses investigacions científiques el voltant de la existència d' una llengua única d' on derivarien totes les llengües que hi ha el món. Aquesta possibilitat ha estat investigada per científics procedents de corrents de pensament d' allò més diverses arribant a formular teories forá coherents el voltant d' una llengua comú d' on van anar derivant altres llengües com l' Indoeuropeu per acabar donant vida a llengües com el llatí d' on posteriorment en sortiria el nostre Català.
Un altre tema que ha inquietat els científics es el fet de que l' home sigui l' únic animal amb capacitat suficient per elaborar un discurs. Es cert que alguns animals com els ocells estan capacitats fisiològicament per eleborar sons d' allò més complexos arribant a repetir, en el cas dels lloros, algunes de les paraules que articulen els essers humans amb que conviuen. Malgrat això el cert és que entre pronunciar sons instintius i elaborar discursos complexos, com fem els humans, hi ha un autèntic abisme que ens fa únics a l' hora de comuncar-nos. Així dons la parla és un tret distintiu que ens diferencia de la majoria d' animals encara que ningú pot afirmar que la anatomia humana tingui cap peça exclusiva que permeti pensar que l' home, a diferencia dels seus companys, ha estat dissenyat exclusivament per parlar.
Alguns científics com Jean Aitchian han intentat estirar el fil de la gran capacitat cerebral de l' home per mirar de trobar en aquest punt alguna clau màgica que expliqui la nostre predisposició per parlar tot i que la idea no s' ha arribat a consolidar mai ja que si la parla fos un tema exclusiu del cervell tots els homes parlaríem igual i si alguna cosa tenim de sobres es precisament diversitat lingüística. El que si està molt clar es que el cervell juga un paper molt important a l' hora d' aprendre a parlar ja que des de l' antiguitat s' ha observat que algunes lesions cerebrals greus fan que l individu en qüestió tingui dificultat en la parla arribant en alguns casos a deixar d' articular paraules.
Malgrat les moltes investigacions que s' han fet el voltant de la facultat humana de parlar, el cert és que no es gens fàcil establir màximes científiques concretes i segures. La majoria d' experts semblen estar d' acord en que el llenguatge és una característica exclusivament humana tot i que a nivell anatòmic no tenim cap peça espacial dissenyada exclusivament amb la finalitat d' arribar a desenvolupar una llengua. Aquest fet reforça la idea de que la parla només es fruit d' un cúmul de circuimstàncies gairebé casuals que fan que l' home tingui els instruments necesarris per poder parlar elaborant discursos d' alló més complexos diferenciant-lo així de la majoria d' especies.