Sant Julià recuperarà la memòria històrica del poble.

Sant Julià de Vilatorta treballa per recuperar la memòria històrica del municip.


Des de la regidoria de Cultura de Sant Julià de Vilatorta s’ha engegat un projecte per a la recuperació de la memòria històrica de Sant Julià de Vilatorta i Vilalleons. L’objectiu de la iniciativa és el de poder recollir tota la informació possible de l’evolució del poble des de principis del segle passat (o abans si és possible), tant en la seva vessant social com laboral, industrial i econòmica, els costums i les tradicions (els encara vius com les caramelles i els que puguin haver desaparegut) i, lògicament, el temps de la guerra civil i la postguerra.
El projecte el portarà a terme la Comissió per a la Recerca de la Memòria Històrica de Sant Julià de Vilatorta i Vilalleons. Aquesta comissió està liderada pel regidor Oriol Tafanell i compta amb un equip de treball de voluntaris del municipi format per Santi Riera, Francesc Orenes, el regidor Joan Carles Rodríguez Casadevall, Cristina Suñen, Montserrat Vila i Èrica Gilabert.

Per poder tirar el projecte endavant, el grup de treball ha identificat les persones que, sigui per la seva edat, sigui per la seva vinculació al poble o a un dels dos nuclis (Sant Julià i Vilalleons), o sigui per les dues circumstàncies descrites, poden aportar els coneixements, històries, llegendes, vivències, etc., les quals no volen que s’acabin perdent.

També és interessant des del punt de vista cultural i lingüístic poder assegurar que no es perden paraules, refranys, noms d’estris i tantes altres coses que la modernitat fa que es vagin perdent, segons opinen els impulsors. Addicionalment, també és necessari poder disposar de material gràfic (fotografies, pel•lícules, cartes, documents, etc.) que ajudin a poder fer un treball valorat per tots els veïns del poble i que tothom se n’hagi pogut sentir part implicada, sigui directament o indirecta.

Per aquest motiu, des de la Comissió per a la Recerca de la Memòria Històrica de Sant Julià de Vilatorta i Vilalleons, animen a tothom qui tingui qualsevol tipus de material gràfic a participar en aquest projecte i el porti a les oficines de l’Ajuntament en hores d’oficina (de dilluns a divendres de 10 a 14 hores i dimarts i dijous de 17 a 20 hores). El material serà fotocopiat o escanejat d’immediat i retornat al seu propietari tot seguit; és a dir, que no caldrà deixar cap document original dipositat a l’Ajuntament.

Cucaracha, el Robin Hood dels Monegros !!!

El Cucaracha

Mariano Gavín Suñén, apodado El Cucaracha (Alcubierre, 1838 - Lanaja, 28 de febrero de 1875) fue el bandolero aragonés más famoso. Actuó en los Monegros durante la segunda mitad del siglo XIX.
Hijo de Manuel Nicolas Gavín Ariño y de Ignacia Suñén. A la muerte de Ignacia, el padre se volverá a casar con Joaquina Campo, con la que tendría un hijo, llamado Mariano Gavín Campo. Creció en Alcubierre, en los Monegros, zona extremadamente árida y que en el siglo XIX era muy pobre. Se casó el 26 de marzo de 1861 con Jobita Amador.
Es realmente poco lo que se sabe con certeza de este personaje. Para algunos es el Robin Hood aragonés, que robaba a los ricos para dárselo a los pobres, para otros no era más que un asaltacaminos y extorsionador. Al igual que otros bandoleros de la época, se dedicaba al asalto, robo, extorsión y secuestro. Su fama la consiguió por escapar durante muchos años a la persecución de la Guardia Civil, llegándose a acuñar la expresión “ser más vivo que Cucaracha”.
Murió en una emboscada que realizó la Guardia Civil el 28 de febrero de 1875 cerca de Lanaja. Los guardias lo rodearon en un paridera y dispararon hasta acabar con él y su banda. Murieron además del Cucaracha, el Cerrudo, el Herrero de Osso, el Molinero de Belver y el Guarnicionero de Alcolea (Antonio Lampériz, José Berna, Melchor Colomer y José Solanilla). En el bolsillo del Cucaracha encontraron una carta pidiendo al rey el indulto. El cuerpo fue llevado a Lanaja dónde fue expuesto para público escarmiento.

La leyenda.

Existen varias leyendas en torno al personaje, en las que se ejemplifica su ayuda a los pobres.
En La Puebla cuentan que el Cucaracha mató las dos viejas y flacas mulas del tío Ramulla y luego le dio dinero para que comprara otras. Más tarde volvió a comprobar que las había comprado, se dirigió al tratante de mulas y le robo el dinero que el tío Ramulla había pagado por las mulas.
Otra de Castejón cuenta que al preguntarle a un niño si llevaba dinero, éste le contestó que la madre sólo le daba tres pesetas porque el Cucaracha se las robaría si llevaba más. El Cucaracha le dio dinero y le respondió: Dile a la puta de tu madre que Cucaracha no roba a los pobres.
Su muerte también está envuelta en leyendas que dicen que el farmacéutico lo envenenó o que secuaces de la Guardia Civil añadieron algo al vino de la banda y que fue eso lo que permitió que lo emboscaran.

Salut i ronda ;)

Margaritas Doradas.

MARGARITAS DORADAS.




Llevo dos horas sumergida en el libro de Historia Antigua sin entender del todo los líos políticos del Imperio Romano. Mis pensamientos hace ya un buen rato que han abandonado Roma y ahora se pierden mas allá de la ventana de mi habitación, mientras escucho como música de fondo el radio casete de mi abuela que a pesar de ser mas viejo que yo aún lo es suficientemente enérgico como para hacer que el Canto a la libertad inunde la casa con toda su fuerza.
Es media tarde y debería de seguir estudiando, pero el sol de finales de abril me invita a aparcar los libros, coger la bicicleta y dar un paseo por los montes que rodean mi pueblo. Sin pensarlo dos veces me despido de mi abuela, que sigue escuchando música mientras cose, y salgo corriendo escaleras abajo sin que la pobre mujer tenga tiempo de preguntar a dónde voy. Me lanzo sobre la bici y empiezo a pedalear calle arriba. Atravieso la nueva urbanización hasta coger un estrecho camino de tierra que se adentra en el bosque. Sigo pedaleando sin parar, como si fuera el mismísimo Marco Pantani, hasta llegar a la cima de Puigsec. Dejo mi bicicleta apoyada junto a esta gran cruz de piedra que recuerda desgracias de otros tiempos y aprovechó para disfrutar de unas vistas privilegiadas sobre las casas que a estas alturas de la primavera empiezan desperezarse después de un largo invierno y exhiben su mejor cara gracias al verde de los numerosos campos de trigo que hay a su alrededor. A los pocos minutos ya estoy otra vez encima de la bicicleta para seguir camino hacia el Monte de los Iberos, uno de los parajes mas bellos de la Sierra de las Guillerías adonde me gusta subir a menudo para pasar un rato sentada entre los restos del Pueblo Ibérico e imaginar cómo debía de ser la vida cotidiana de nuestros antepasados. Una vez más, llego al poblado fatigada por la dureza de la última cuesta, con ganas de descansar bajo la sombra del viejo roble, en el que de niña me había subido infinidad de veces.
Mientras trato de recuperarme del esfuerzo me llaman la atención dos extrañas margaritas de pétalos dorados de un tamaño similar al de estas setas venenosas que salen en otoño. En mis múltiples subidas al Monte de los Iberos jamás me había percatado de la existencia de este peculiar vegetal y no es precisamente que dos flores doradas pasen desapercibidas entre la vegetación que por esta época del año inunda el bosque. La curiosidad me lleva a recoger una de las flores y examinarla detenidamente para llegar a la conclusión de que estoy ante una especie totalmente desconocida para mí. Después de observarla por todos lados me decido a tirar de sus pétalos que para mi sorpresa desprenden una fragancia extremadamente dulce, tan dulce que me hace perderle la cara a la realidad adentrándome en un sueño de suavidades comparable a la fragancia de mi margarita hasta que un gran trueno hace que despierte apoyada en los despojos de un árbol que parece moribundo.
Me levanto sobresaltada y observo con estupor el extraño paisaje que hay a mi alrededor. Guardo la margarita dorada, que aún sigue entre mis manos en el bolsillo, y la guardo aunque sé que la singularidad de lo que tengo a mi alrededor supera con creces a una “simple” margarita con pétalos llamativos. Ante mis ojos se encuentra una gran extensión de arena en la que sobresalen algunas lometas pedregosas que dibujan un paisaje parecido al de Los Monegros, solo que aquí no parece haber ninguna viña ni ningún agricultor dispuesto orientar a los forasteros despistados que lo necesiten ni tampoco esta mi padre para contarme las curiosidades de su tierra. En medio de tal cantidad de piedra y arena solo parecen sobrevivir unos matorrales idénticos a la famosa hierva de camello que trae de cabeza a los participantes del Rally Dakar. Hace un calor sofocante y el cielo está totalmente cubierto amenazando tormenta aunque el paisaje que tengo delante me dice que lleva mucho tiempo sin probar la lluvia. Mientras mi cabeza empieza a llenarse de interrogantes, ¿dónde estoy? ¿Cómo he llegado hasta aquí?, vuelve a sobresaltarme otro trueno. Con este panorama más me vale hacer frente al temblor de mis piernas e intentar buscar un refugio donde protegerme de la tormenta que se avecina. Doy otro vistazo a mi alrededor y me doy cuenta de que no hay ni rastro de mi bicicleta así que no me queda otra que empezar a andar en busca de algún cobijo, sin entender qué es lo que me ha pasado y qué demonios estoy haciendo en medio de un paisaje tan agreste. Sigo andando un buen rato entre arena y matorrales hasta llegar al pie de una lometa coronada por una gran mole de piedra.
Con las pocas fuerzas que me quedan decido subir a lo más alto de la pequeña montaña con la esperanza de divisar algún refugio que me proteja de un cielo malhumorado que no acaba de decidirse a descargar toda su furia. Desde la cima de la lometa se observa con más claridad la dureza de un desierto que no parece tener fin. En medio de tanta arena y tanta piedra me sorprende ver las ruinas de un poblado que se alza justo bajo la lometa en la que estoy situada. Mi cabeza empieza a funcionar a toda velocidad, me asaltan las dudas, la estructura del poblado me resulta familiar pero no puede ser, éste no puede ser mi pueblo. La idea de que estos puedan ser los restos del pueblo en el que me he criado me horroriza, me doy la vuelta con lágrimas en los ojos y me doy de narices de narices con el bloque de piedra que he visto desde la falda de la montaña antes de empezar a subir. Trato de recuperar la calma para observar detenidamente lo que parece una gran cruz cubierta parcialmente de arena y desgastada por la acción del viento. La imagen del monumento en forma de cruz que se alza en la cima de Puigsec y me vienen a la cabeza de repente dos curas fallecidos durante la Guerra Civil como un mazazo: ésta puede ser la prueba definitiva de que este montículo pelado es lo único que queda de la montaña de Puigsec y estas cuatro piedras amontonadas que hay debajo son los restos de mi pueblo. Vuelvo a sentarme al pie de la cruz sin poder hacer nada para reprimir las lágrimas que caen sobre esta tierra extremadamente seca.
No consigo entender qué es lo que le ha pasado a mi mundo pero tengo clarísimo que esta maldita margarita dorada que aún tengo en el bolsillo ha tenido algo que ver. Sin poder dejar de llorar rescato la flor del bolsillo y termino de deshojarla descargando así toda mi rabia. La dulce fragancia que desprenden su pétalos vuelve a sorprenderme y me sumerge en un sueño extremadamente profundo del que me rescata el sonido de un motor.
Despierto apoyada en el tronco de un roble que me protege con su sombra del sol del atardecer. Mientras observo asombrada cómo el Monte de los Iberos vuelve a estar repleto de vegetación, el rum rum que me ha despertado se hace mas próximo hasta que veo aparecer por el camino de tierra que sube del pueblo un todo terreno azul que conduce mi padre. El coche se detiene frete al plafón informativo que hay nada mas llegar al Poblado Ibérico. Mi padre desciende con cara de pocos amigos y viene directo hacia mí. Recoge silenciosamente la bicicleta que sigue tumbada a mi lado, la introduce en el maletero y me hace subir al coche.
Me acomodo en el asiento del copiloto y retomamos el camino de vuelva a casa. Después de unos minutos de silencio, justo al pasar por delante de la cruz de piedra que corona el monte de Puigsec, el enfado de mi padre estalla y empieza a echarme una bronca de las que hacen historia por pasarme toda la tarde con la dichosa bicicleta sin dar señales de vida. Mi padre me cuenta a gritos que mi madre y mi abuela han pasado mucha angustia al no saber nada de mi paradero durante toda la tarde. Al llegar del trabajo y ver que estaba anocheciendo y yo seguía sin regresar a casa, se ha decidido a subir al Poblado Ibérico deseando encontrarme allí matando el tiempo como tantas otras veces . A pesar del temporal que cae sobre mí y el que caerá cuando lleguemos a casa, en mi rostro se dibuja una amplia sonrisa al ver que los montes de les Guillerias y mi pueblo vuelven a estar tan vivos y verdes como de costumbre. Entre las vibraciones de los baches que hay en el camino de tierra de regreso al pueblo, mi padre sigue con su sermón pero yo, lejos de escucharle, no puedo dejar de pensar en lo que he vivido esta tarde, mientras sigo observando a esta pequeña margarita de pétalos blancos que guardo en la mano.

L' Esquerda.

El jaciment de l'Esquerda es troba en una península de 12 Ha ., que aprofita un dels primers meandres tallats amb espadats sobre el Ter quan aquest s'endinsa a les Guilleries. Aquest fet li dóna una situació estratègica i de control sobre la Plana de Vic, i sobre la principal via de comunicació cap a la costa gironina. Segurament això explica les contínues ocupacions humanes del lloc des de la prehistòria fins a l'Edat Mitjana.

Les estratigrafies realitzades ran de muralla dónen una datació dels segles VIII-VII aC, segons les ceràmiques trobades, totes fetes a mà, brunyides i amb decoració acanalada. A finals del s.V aC, inicis del segle IV aC el poblat es fortifica i s'organitza: a l'únic lloc accessible del meandre, es construeix una potent muralla de pedra seca travessada per un carrer longitudinal, amb unes recambres internes o armora , que en conjunt mesura sis metres d'amplada. A la part exterior s'hi recolzen dues torres massisses, una de quadrada, l'altra rectangular, que flanquegen el carrer, protegint la porta d'accés al poblat.

A la fi del segle III aC, la muralla queda destruïda, així com també part de les habitacions i del carrer. Al període ibèric recent (s. II-I aC), l'Esquerda es reconstrueix: l'hàbitat es situa en un nivell més alt, i es construeix la muralla externa -actualment visible- que serà refeta i utilitzada pel poblat medieval. Els nivells d'ocupació d'aquest darrer poblat ibèric foren molt deteriorats -en els sectors excavats fins ara- pels posteriors treballs de conreu dels terrenys que ocupa el jaciment.

A partir del segle I aC l'Esquerda s'abandona. No s'hi documenta cap assentament romà, i fins a inicis de l'època medieval no tornarem a tenir vestigis d'ocupació en aquesta àrea.

Un Franco 14 Pesetas.

Un Franco 14 Pesetas.

España 1960. Dos amigos, Martín y Marcos, deciden marcharse a Suiza en busca de trabajo. Dejan a sus familias en España y emprenden un viaje hacia una nueva vida en la Europa del progreso y las libertades. Allí descubrirán una mentalidad muy diferente, a la que deberán adaptarse trabajando como mecánicos en una fábrica y viviendo en un pequeño pueblo industrial. Con la llegada de Pilar, la mujer de Martín, con su hijo Pablo, y de Mª Carmen, la novia de Marcos, se les termina la vida de hombres solteros que llevaban en un país con tanta libertad. El trabajo sigue siendo el día a día de Martín y Pilar, mientras el pequeño Pablo comienza a ir al colegio y a integrarse. Con la muerte del padre de Martín, se plantean que lo que habían ido a buscar ya lo han conseguido y es hora de regresar. Para su sorpresa, será más difícil la vuelta que la ida.

PD : Otra gran película versión española que jamás me voy a cansar de ver. Os la recomiendo.

Un peto molt fort ;)

El Casol de Puigcastallet

L’entorn del jaciment:

El jaciment ibèric del Casol de Puigcastallet està situat a 709 metres d’altitud en un turó a la banda meridional del municipi de Folgueroles, entre aquesta població i la de Sant Julià de Vilatorta. Les seves coordenades són: Lg: 2 06’00’’ ; i Lt: 41 55’ 40’’. S’hi accedeix per la carretera comarcal de Folgueroles a Vilanova de Sau. A l’alçada del poble , un camí a la dreta condueix al mas d’en Coll i al mas l’Arumí, que flanquegen el turó al cim del qual s’emplaça la fortalesa, un pany de muralla de 65 metres de llargada que separa els espadats a nord i a sud.El turó que ocupa el jaciment és un dels primers enlairaments considerables que limiten pel llevant la plana de Vic de les Guilleries. Geològicament, està format a la base per les margues eocèniques que configuren el sòcol de la Plana, i el cim, per les arenisques gluconítiques de la formació de Folgueroles.La fortalesa es troba, doncs, entre dues àrees diferenciades: pel cantó de ponent s’obren les terres fèrtils de la plana de Vic, actualment gairebé totes en conreu. L’altre tros del territori, incloent-hi el cim del turó on s’implanta el jaciment, és boscós, amb una vegetació mediterrània de muntanya mitjana composta per una barreja de roure martinenc i alzinar típic. La presència de pi roig, actualment molt abundant, cal considerar-la al·lògena, d’aportació possiblement atròpica.

La fortalesa:
El conjunt arquitectònic del Casol de Puigcastellet està format per un gran pany de muralla de 64.9 m de llarg i 2.5 d’amplada, amb una torre central a la cara sud-est, i amb 10 àmbits que s’obren a la cara nord-oest. Davant dels àmbits 1, 2 i part del 3 s’ha documentat l’existència d’un pati empedrat.Es tracta del tipus defensiu anomenat "de barrera". Les estructures de disposició lineal, amb una orientació nord-est / sud-oest, impedeixen el pas pel turó. Els braços que s’estenen als extrems dels murs laterals del llenç principal de muralla i que, segurament, arribarien arran de cinglera, a banda i banda del turó, aprofiten el relleu del promontori tancant l’accés a la fortalesa i impedeixen el pas cap a la plana. La superfície aproximada que ocupen les estructures és de 595.16 m2.
El conjunt està construït a base de grans lloses del país; el tipus de pedra és calcària, i són planes, primes, força regulars i col·locades totalment en sec. Utilitza blocs semiescairats i treballats per la cara vista, s’ajusten força bé ajudats per pedres petites i mitjanes a les juntures. Tenen la forma rectangular, essent molt irregulars en les seves mesures, i formen filades de disposició més o menys horitzontal molt desiguals. Alguns angles es reforcen amb lloses verticals a la manera de falca. Les estructures s’assenten directament sobre la roca natural, i en certs punts aquesta es retalla per tal d’encaixar-hi la filada de base.

La torre:
A la cara sud-est tenim una torre o contrafort de planta rectangular atalussada per la part davantera, de 12.2 metres de llargària, i 6.3 metres d’amplària sense cap obertura lateral, la superfície de la qual està coberta per l’enderroc de les mateixes parets. Es tracta d’una torre massissa, tal com sembla indicar-ho la inclinació en talús, i es construí adossada a la muralla. El tipus de parament és semblant al de la muralla, però hi destaca la utilització de blocs més grans que a les altres construccions. Són especialment escollits els blocs dels angles, ben escairats i ajustats.
No tenim evidències arqueològiques respecte a l’accés a la torre. Hipotèticament, i seguint la tradició prou documentada en altres recintes fortificats, és probable la utilització d’estructures voladisses de fusta.L’estat de conservació de la torre és bo, i en resta una alçària màxima de 2.70 metres i mínima de 2.58.

Els àmbits:
A la banda nord-oest de la muralla s’obren deu habitacions construïdes contemporàniament a la muralla, tal com ho mostren els encaixos entre les parets mitgeres i el pany de la fortificació. Aquests àmbits són de planta rectangular amb unes mides que oscil·len entre els 4,5 i els 6 metres d’amplada, i els 3,5 i 4,5 de llargada. El mur de fons de tots els àmbits correspon al mateix llenç murari. L’estat de conservació d’aquestes parets varia a cada habitació, amb una alçària que oscil·la entre els 0,75 i els 0,90 metres.
El Casol de Puigcastellet és un exemple d’arquitectura militar ibèrica de caràcter autòcton sobre la qual les influències mediterrànies han exercit un pes poc important pel que fa a aspectes tècnics i constructius. Apareix com a hereva de la prehistòria, i cal remuntar-nos a les tècniques i les construccions de l’edat del bronze final (segles X ,IX aC), conegudes a d’altres indrets del principat per retrobar aquesta tradició indígena en el tractament de la pedra.
La fortificació del Casol de Puigcastellet no és un fenomen aïllat en el marc de l’Ausetània, sinó que són ben conegudes arqueològicament altres fortaleses semblants. L’Oppidum del turó del Montgròs ( el Brull) és la fortificació amb la qual el Casol manté uns paral·lelismes més clars. De manera semblant actua la fortalesa de l’oppidum de l’Esquerda (Masies de Roda de Ter), però aquesta presenta més evidències d’hàbitat i d’urbanisme, que li dónen una funció diferent dintre del territori ausetà.
La conquesta romana posa fi a aquestes pautes d’assentament i fortificació. Durant el període de l’ibèric tardà gairebé no es construeixen noves defenses, i se’n produeix el progressiu abandonament. Aquestes estructures defensives enlairades han quedat obsoletes dins del nou patró de vida que la romanització imposarà a les diferents comunitats ibèriques.

El Corsario de Levante.

El Corsarios de Levante.

«Durante casi dos años serví con el capitán Alatriste en las galeras de Nápoles. Por eso hablaré ahora de escaramuzas, corsarios, abordajes, matanzas y saqueos. Así conocerán vuestras mercedes el modo en que el nombre de mi patria era respetado, temido y odiado también en los mares de Levante. Contaré que el diablo no tiene color, ni nación, ni bandera; y cómo, para crear el infierno en el mar o en la tierra, no eran menester más que un español y el filo de una espada. En eso, como en casi todo, mejor nos habría ido haciendo lo que otros, más atentos a la prosperidad que a la reputación, abriéndonos al mundo que habíamos descubierto y ensanchado, en vez de enrocarnos en las sotanas de los confesores reales, los privilegios de sangre, la poca afición al trabajo, la cruz y la espada, mientras se nos pudrían la inteligencia, la patria y el alma. Pero nadie nos permitió elegir. Al menos, para pasmo de la Historia, supimos cobrárselo caro al mundo, acuchillándolo hasta que no quedamos uno en pie. Dirán vuestras mercedes que ése es magro consuelo, y tienen razón. Pero nos limitábamos a hacer nuestro oficio sin entender de gobiernos, filosofías ni teologías. Pardiez. Éramos soldados.»

ESPAÑA, CIERRA ESPAÑA !!!!! ;)

PD:Sin duda este es uno de estos libros que te engancha des de la primera pagina ya que con estas líneas tienes la posibilidad de empaparte de historia a trabes de las vivencias de unos personajes que no tienen desperdicio. Gracias a nobleza de Alatriste, el espíritu de lucha de Coopons y la valentía de Iñigo una se siente mas próxima a un periodo histórico en que a la todo poderosa España ya se le empezaba a poner el sol.

Un abrazo ;)

The Queen : Una gran pel·lícula.

THE QUEEN.


The Queen es una pel·lícula dirigida per Stephen Frears que narra la reacció de la societat anglesa durant els dies posteriors a la mort de Diana de Gales, ex esposa del Príncep Carles d’ Anglaterra.
L’ 1 de Setembre del 1997 el mon es desperta amb la mort de la Princesa Diana a causa d’ una accident de tràfic. La noticia causa una gran commoció dins la societat britànica i poques hores desprès de donar-se a conèixer les portes del palau de Bukinhgham s’ omplen de flors i de mostres d’ afecta cap a un personatge que els darrers anys de la seva vida havia agafat molta força dins de la premsa del cor que la presentava com una princesa humana i solidaria sempre disposada a estar el costat dels mes necessitats. Mentre el poble britànic plora la mort de Diana, la família real sembla viure el marge del dol col·lectiu i es refugia dins els murs del castell escocès de Balmoral. El seu es un mon de tradicions i protocols on no hi ha gaires forats per exterioritzar les emocions i menys en públic. Aquesta visió del mont tradicionalista que te la monarquia anglesa en un principi xoca de ple amb un primer ministre jove i modernitzador que viu les hores posteriors a la mort de diana pendent dels mitjans de comunicació i dels seus assessors que intenten trobar la manera de pescar en aquest riu de emocions que durant la setmana desprès de la mort de Diana sembla haver-se convertit la societat anglesa.
The Queen fa un complet anàlisis de la societat anglesa sense passar per alt la premsa que juga un paper molt important en les hores posteriors a la mort d’ un personatge que la premsa del cor havia creat fent de Diana una princesa de masses que la seva mateixa popularitat va acabar per destruir. La premsa anglesa juga un paper molt important a l’ hora de convertir la mort de la princesa en un fenomen de dol col·lectiu capaç fins hi tot de doblegar a la reina que no te altre solució que oblidar-se de protocols i mostrar el seu dol amb públic presionada per la opinió publica que la mateixa premsa britànica havia creat.Durant el transcurs de la pel·lícula podem apreciar l’ evolució de personatges com el d’ una reina que el principi de la pel·lícula s’ ens presenta amb un retrat al mes pur estil absolutista però al final malgrat la seva tossudesa es veu obligada a cedir debanat al pressió de la premsa que l’ ataca amb duresa per ser incapaç de mostrar el seu dol amb públic fins al punt d’ arribar a qüestionar la continuïtat de la monarquia anglesa. L’ actitud de la reina queda reflectida en un cérvol de la finca del Balmoral que també es veu obligat a deixar de banda la seva majestuositat i ha de tirar pel dret per intentar sobreviure encara que finalment el pobre cérvol no te tanta sort com la reina i acaba caient en mans dels casadors que amenacen en acabar amb la seva espècie. El film ens mostra una família real anglesa mes preocupada per caçar el cérvol de Balmoral que no pas per donar suport a un poble desconsolat per la mort de Diana. El director ens presenta la família real tirant d’ una ironia molt fina que en cap moment cau en la ridiculizaccio limitant-se a mostrar la força que la premsa pot arribar a tenir a l’ hora de crear un clima de fervor popular tant fort que fins hi tot es capaç de passar per sobre dels protocols d’ una monarquia tant tancada com la d’ Anglaterra.

Un peto molt fort !!!

Salut

Les Caramelles del Roser ( Sant Julia de Vilatorta)

Són tot un espectacle les Caramelles del Roser a Sant Julià de Vilatorta, i veure la seva comitiva en temps de Pasqua, en temps de Caramelles.
Les Caramelles del Roser, tenen una vida documentada de més de 400 anys i han sabut preservar i potenciar totes i cadascuna de les característiques que les fan úniques a casa nostra.
A Sant Julià de Vilatorta ( el meu poble) al matí, i de bon matí de la diada de Pasqua Florida, surt la Comitiva de Caramellaires del Roser que amb aire pausat i solemne va recorrent els carrers i places del poble tot cantant els Goigs del Roser.
Composen la Comitiva dues fileres de Caramellaires, vestit amb la Capa Negra, el Barret de Copalta Negre i el Llaç de color vermell. Cadascú porta el Bordó amb una plaqueta amb l'estampa de la Mare de Déu del Roser al davant, i el text dels Goigs al darrere.La Bandera del Roser encapçala la Comitiva, seguida pels músics abillats amb Capa Llarga de color morat, Barret de Copalta del mateix color, i Llaç blau marí.
Al seguici també hi trobem els infants, amb vestit de festa, portant bastons tornejats amb un gran pom de flors al cim i cintes de colors.
Tanquen la comitiva tres Cistellaires amb Vestits de Vellut, Faixa i Barretina. La seva feina és anar trucant a totes les portes i recollir les donacions dels vilatans. Un dels Cistellaires porta la típica Cistella de Caramelles, ben guarnida, dalt d'una Perxa, amb corda i corriola per tal d'arribar a balcons i finestres.


VARIANT DELS GOIGS DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER TAL COM ES CANTEN, ACTULAMENT, A SANT JULIÀ DE VILATORTA.



Vostres Goigs amb granplaer
cantarem, Verge Maria;
puix la vostra Senyoria
és la Verge del Roser.
No fou de menor estima
el goig de l'Esperit Sant,
quan vingué de l'alta cina
en vostre Col·legi Sant.
Déu plantà dins Vos, Senyora,
el Roser molt excel·lent,
quan us féu mereixedora
de concebre'l purament.
Vostra vida ja acabada,
el major del gois senti's
quan a Déu sou presentada
triomfant al Paradís.
Del sant ventre produïda
la planta del roser verd
fou del Angels cicuïda
i servida amb gran concert.
Puix mostreu vostre poder fent miracles cada dia;
preserveu, Verge Maria,
els confrares del Roser.
Quan esl Reis devots sentiren
del Roser la gran olor,
amb l'estrella ensems partiren
per adorar el Senyor.
Manà vostra Senyoria
als Frares Predicador,
que de vostra Confraria
fosin instituïdors.
Gran delit us presentava
vostre Fill ressuscitat
amb cinc roses que portava
en les mans, peus i costat.
Supliquem Rosa agraciada
què voleu Mercè de Déu
dignament intitulada
Verge i Mare del Roser.
Reparada la gran erra
d'Adam, per mort cruel,
trasplantat fou de la terra
el Roser dalt en el cel.



Un any mes aquesta tradicional canço tornara a sonar amb tota la seva força pels carrers de Sant Julià pq el dia de pascua no seria el mateix sensa els senyors de la capa y el barret.

TERRES DE LLOGUER

Terres de lloguer.

Sempre que intento fer una llista dels meus escriptors preferits, de seguida amb venen el cap gent com l’ Arturo Perez Reberte i les seves genials novel·les del Capitan Alatriste.
Tot i això l’ altre dia quant la professora de Tècniques de expressió oral i escrita ens va demanar que li parléssim sobre el nostre llibre preferit, no vaig poder deixar escapar la oportunitat de escombrar cap a casa i presumir de ser osonenca com l’ Antoni Pladevall, autor de Terres de Lloguer i des del meu punt de vista, una de les grans promeses de la literatura catalana. A mes de ser un grandísim escriptor en Toni també va ser professor meu i va aconseguir que aprengués alguna cosa de llatí, la qual cosa te gairebé mes mèrit que convertir-se en un escriptor de renom.
Soc conscient que si algú llegeix aquest blog probablement Terres de Lloguer i el seu autor li sonaran a Japones. Haig de dir que jo tampoc coneixeria de res aquest gran escriptor si no es tractes d’ un artista nascut a Taradell, a quatre passes del meu poble. Per la gent com jo que vivim en un entorn rural, Pladevall es molt mes que el futur de la literatura catalana ja que darrera de les seves novel·les hi ha un merescut homenatge la gent del camp que segueix lluitant per la supervivència encara que la majoria de vegades quedi al marge de la literatura i de la societat moderna en general. A traves de la literatura de l’ escriptor Taradallenc surt a la llum publica una manera de viure vinculada a la terra transformada en literatura per un autor que coneix de primera ma els problemes de la gent del camp i que ha estat capaç de fer que tots aquells que vivim a prop del mon rural ens sentim identificats amb la seves novel·les.
L’ Antoni Pladevall es un autor relativament jove nascut l’ any 1961 dins d’ una família dedicada a l’ agricultura. Doctor en Filologia Clàssica ha estat director de la revista Ausa a mes d’ escriure algunes ressenyes literàries a la Revista de Catalunya o a Serra d’ Or. També ha elaborat un complet estudi sobre la il·lustració a Vic a mes de fer un seguiment de la figura de Llucià Gallissà i el seu impacte dins la literatura de la comarca d’ Osona. L’ any 2001 publica La lliça bruta, la seva primera novel·la mentre que el 2003 sortiria a la llum la segona titulada Massey Ferguson 35.
El seu últim llibre Terres de Lloguer ha estat de moment el mes exitos de la seva carrera sent guardonat amb el premi Amat Piniella o el premi Pin i Soler.
Terres de Lloguer es un clar exemple de l’ estil d’ un autor que per mitja d’ un llenguatge molt elaborat però a la vegada tant autèntic com el que parla la gent del camp , ha estat capaç de crear una historia de ficció que entrellaça els drames personals de en Vicenç de Monells i en Josep de la Teularia, dos masovers que han estat arrancats violentament de la terra que durant tants anys habitant treballat. Aquesta historia de ficció real com la vida mateixa, Pladevall mostra la desaparició dels llogateres de la terra i per tant la liquidació d’ una manera de viure que havia perdurat molts segles. Per mitja seves tres novel·les totes dedicades a la gent del camp, l’ autor osonenc denuncia les nombroses injustícies com els desnonaments o la especulació immobiliària que sovint afecten el mon rural i que estant contribuint en la seva desaparició.
Per acabar només dir que espero amb molta il·lusió la publicació del nou llibre del Antoni Pladevall que pel que tinc antes també estara ambientat en un entorn rural i segur que tornarà a ser determinant per fer sentir la veu de la gent que segueix resistint el camp.

un peto molt fort ;)

Estimada verge santíssima de Montserrat ( àlias la Moraneta):
Diuen que un es recorda de Santa Barbara quant trona i com que amenaça tempesta jo m’ en recordo de la patrona de Catalunya per demanar-li protecció de cara a les eleccions generals de dama. No penso resar cap pare nostre entre, altres coses pq no se ni com posarmi. Soc de les que pensa que parlant la gent s’ entén així que des aquest petit escrit m’ agradaria demanar-li que dama exerceixi mes que mai de protectora de CATALUNYA i ens protegeixi d’ aquesta dreta tant rància que prement desgraciar Espanya construint un estat cada vegada mes unitari on les petites nacions com la nostra no hi tenen cabuda.
No es pensi que pretenc arruïnar-li el cap de setmana però si te un moment també m’ agradaria que passes un moment per Qatar i li dogues un cop de ma el Pablo Nieto que dama comença una nova aventura al mundial de motociclisme. I no es preocupi per haver d’ invertir les competències dels seus coleges madrilenys pq Sant Isidro I la Almudena porten molt temps en vaga aixi que no crec que s’ enfadin si la patrona de Catalunya es decideix una vegada mes a tirar del carro.Bromes a part dama es un dia important per Catalunya i per les de mes nacions d’ aquest estat tant plural que es Espanya, es per això que tots aquells que toca acudir amb massa a les urnes per donar una altre victòria esl parits d’ Esquerres pq si el pp arribes el poder, que deu ens agafi confessats......


Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad.

Hermano aquí mi mano
será tuya mi frente
y tu gesto de siempre
caerá sin levantar,
huracanes de miedo ante la libertad.

Haremos el camino
en un mismo trazado
uniendo nuestros hombros
para así levantar
a aquellos que cayeron
gritando libertad.

Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra que ponga libertad.

Sonarán las campanas
desde los campanarios
y los campos desiertos
volverán a granar
unas espigas altas
dispuestas para el pan.

Para un pan que en los siglos
nunca fue repartido
entre todos aquellos
que hicieron lo posible
por empujar la historia
hacia la libertad.

Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad.

También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver
pero habrá que forzarla
para que pueda ser.

Que sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.

Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad. (bis)

J.A. Labordeta.

MOLTA SORT PAIS !!!

un abrazo para todos.

Wolisss gent !!!!!

Wolissss gent!!!!

Fa uns mesos per pura casualitat vaig descobrir un blogg magnífic titulat “¿Se Puede Vivir mejor?” que amb va atrapar de ple i amb va animar a canalitzar les meves ganes d’ escriure mitjançant aquest espai propi que ens ofereix la xarxa. Mai he estat cap gran amant de la política però el cert es que des de fa uns mesos cada cop que em connecto a internet no puc evitar fer una visita el blogg d’ un polític aragonès vinculat el CHA que ha mes de defensar unes idees polítiques extremadament coerents ( no semblan propies d' un partit politic jajajaja) te una manera d’ escriure molt directe que em va enganxar des del primer dia. D’ entrada no pretenc fer la competència al meu “amic” aragonès pq jo no soc cap entesa en el mon de la política, només pretenc disfrutar escrivint i poder expressar la meva opinió sobre tota classe de temes sense centrar-me en cap àmbit concret.
De moment avui en la primera entrada d’ aquest blog no puc fer altre cosa que donar-me a conèixer dins d’ una comunitat totalment nova per mi on espero fer bons amics i mantenir bones tertúlies.
Els meus 18 anys acabo de començar una nova etapa que m’ ha portat a complir el meu somni d’ estudiar la carrera d’ historia a la Universitat de Girona. Sempre he sigut una noia molt familiar i casolana que a hores d’ ara es veu totalment incapaç de passar-se tota la setmana en un pis d’ estudiants, a 70 Km de casa. No sabria viure lluny de Sant Julià de Vilatorta ni lluny dels boscos, ni lluny dels meus amics de tota la vida, es per això que cada dia un cop acabades les classes de la Universitat agafo un Autobús per recórrer els 70 Km que separen Girona del poblet on he viscut tota la vida.Es durant aquest viatges quant tinc es temps d’ escoltar musica i de disfrutar de les meravelloses cançons del Jose Antonio Labordeta, sense oblidarme de grups tant canyeros com Obrint Pas o Ixo Rai. Quant tinc temps m’ agrada llegir un bons llibres com els del Capitan Alatriste, les genials novel·les rurals del Toni Pladevall o les biografias d’ algun d’ aquest esportistes especials com el Lance Amstrong que a mes de explicar-os les seves aventures com a esportives també son capaços de donar lliçons magistrals de superació debat les adversitats que de vegades et planteja la vida. Soc una apassionada del esport, de fet porto tants anys jugant a bàsquet que fins hi tot m’ atreveixo a entrenar l’ equip del meu institut i a intentar transmetre la el valors educatius i l' esportivitat que en els seu dia em van essenyar a mi. Últimament visc entre la universitat, autobús i les pistes de bàsquet encara que el que de veritat amb torna boja son les motos i tot allò relacionat amb el mon del motociclisme, un esport que des de ben petita he viscut de molt aprop.
Ara que ja amb coneixeu una mika mes, potser es el moment de tallar el rotllo que no es plan d' atabalar la gent des del primer dia jajajajaaaa. Nomes dir que espero passar bons moment aqui i trobar bloggs tant interesants com els que he anat trobant fins ara.


Un peto molt fort ;)

Salut i república.