El Casol de Puigcastallet

L’entorn del jaciment:

El jaciment ibèric del Casol de Puigcastallet està situat a 709 metres d’altitud en un turó a la banda meridional del municipi de Folgueroles, entre aquesta població i la de Sant Julià de Vilatorta. Les seves coordenades són: Lg: 2 06’00’’ ; i Lt: 41 55’ 40’’. S’hi accedeix per la carretera comarcal de Folgueroles a Vilanova de Sau. A l’alçada del poble , un camí a la dreta condueix al mas d’en Coll i al mas l’Arumí, que flanquegen el turó al cim del qual s’emplaça la fortalesa, un pany de muralla de 65 metres de llargada que separa els espadats a nord i a sud.El turó que ocupa el jaciment és un dels primers enlairaments considerables que limiten pel llevant la plana de Vic de les Guilleries. Geològicament, està format a la base per les margues eocèniques que configuren el sòcol de la Plana, i el cim, per les arenisques gluconítiques de la formació de Folgueroles.La fortalesa es troba, doncs, entre dues àrees diferenciades: pel cantó de ponent s’obren les terres fèrtils de la plana de Vic, actualment gairebé totes en conreu. L’altre tros del territori, incloent-hi el cim del turó on s’implanta el jaciment, és boscós, amb una vegetació mediterrània de muntanya mitjana composta per una barreja de roure martinenc i alzinar típic. La presència de pi roig, actualment molt abundant, cal considerar-la al·lògena, d’aportació possiblement atròpica.

La fortalesa:
El conjunt arquitectònic del Casol de Puigcastellet està format per un gran pany de muralla de 64.9 m de llarg i 2.5 d’amplada, amb una torre central a la cara sud-est, i amb 10 àmbits que s’obren a la cara nord-oest. Davant dels àmbits 1, 2 i part del 3 s’ha documentat l’existència d’un pati empedrat.Es tracta del tipus defensiu anomenat "de barrera". Les estructures de disposició lineal, amb una orientació nord-est / sud-oest, impedeixen el pas pel turó. Els braços que s’estenen als extrems dels murs laterals del llenç principal de muralla i que, segurament, arribarien arran de cinglera, a banda i banda del turó, aprofiten el relleu del promontori tancant l’accés a la fortalesa i impedeixen el pas cap a la plana. La superfície aproximada que ocupen les estructures és de 595.16 m2.
El conjunt està construït a base de grans lloses del país; el tipus de pedra és calcària, i són planes, primes, força regulars i col·locades totalment en sec. Utilitza blocs semiescairats i treballats per la cara vista, s’ajusten força bé ajudats per pedres petites i mitjanes a les juntures. Tenen la forma rectangular, essent molt irregulars en les seves mesures, i formen filades de disposició més o menys horitzontal molt desiguals. Alguns angles es reforcen amb lloses verticals a la manera de falca. Les estructures s’assenten directament sobre la roca natural, i en certs punts aquesta es retalla per tal d’encaixar-hi la filada de base.

La torre:
A la cara sud-est tenim una torre o contrafort de planta rectangular atalussada per la part davantera, de 12.2 metres de llargària, i 6.3 metres d’amplària sense cap obertura lateral, la superfície de la qual està coberta per l’enderroc de les mateixes parets. Es tracta d’una torre massissa, tal com sembla indicar-ho la inclinació en talús, i es construí adossada a la muralla. El tipus de parament és semblant al de la muralla, però hi destaca la utilització de blocs més grans que a les altres construccions. Són especialment escollits els blocs dels angles, ben escairats i ajustats.
No tenim evidències arqueològiques respecte a l’accés a la torre. Hipotèticament, i seguint la tradició prou documentada en altres recintes fortificats, és probable la utilització d’estructures voladisses de fusta.L’estat de conservació de la torre és bo, i en resta una alçària màxima de 2.70 metres i mínima de 2.58.

Els àmbits:
A la banda nord-oest de la muralla s’obren deu habitacions construïdes contemporàniament a la muralla, tal com ho mostren els encaixos entre les parets mitgeres i el pany de la fortificació. Aquests àmbits són de planta rectangular amb unes mides que oscil·len entre els 4,5 i els 6 metres d’amplada, i els 3,5 i 4,5 de llargada. El mur de fons de tots els àmbits correspon al mateix llenç murari. L’estat de conservació d’aquestes parets varia a cada habitació, amb una alçària que oscil·la entre els 0,75 i els 0,90 metres.
El Casol de Puigcastellet és un exemple d’arquitectura militar ibèrica de caràcter autòcton sobre la qual les influències mediterrànies han exercit un pes poc important pel que fa a aspectes tècnics i constructius. Apareix com a hereva de la prehistòria, i cal remuntar-nos a les tècniques i les construccions de l’edat del bronze final (segles X ,IX aC), conegudes a d’altres indrets del principat per retrobar aquesta tradició indígena en el tractament de la pedra.
La fortificació del Casol de Puigcastellet no és un fenomen aïllat en el marc de l’Ausetània, sinó que són ben conegudes arqueològicament altres fortaleses semblants. L’Oppidum del turó del Montgròs ( el Brull) és la fortificació amb la qual el Casol manté uns paral·lelismes més clars. De manera semblant actua la fortalesa de l’oppidum de l’Esquerda (Masies de Roda de Ter), però aquesta presenta més evidències d’hàbitat i d’urbanisme, que li dónen una funció diferent dintre del territori ausetà.
La conquesta romana posa fi a aquestes pautes d’assentament i fortificació. Durant el període de l’ibèric tardà gairebé no es construeixen noves defenses, i se’n produeix el progressiu abandonament. Aquestes estructures defensives enlairades han quedat obsoletes dins del nou patró de vida que la romanització imposarà a les diferents comunitats ibèriques.