L’ ÚLTIM HOME QUE PARLAVA CATALÀ.

Haig de reconèixer que malgrat haver llegit molt bones crítiques sobre aquest llibre, Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull 2009, el cert és que no m’ acabava de decidir a enfrontar-me a aquesta novel·la. El títol amb feia tirar enrere. No tenia cap ganes de submergir-me en una història que veia a venir carregada de dramatisme i pessimisme ( ja en tenim prou amb la realitat) així que amb vaig dedicar a esquivar el gran èxit de Carles Casajuana durant el Sant Jordi i tampoc el vaig fer entrar a la meva llarga llista de lectures interessants per les vacances d’ estiu. Preferia refugiar-me en les ironies polítiques d’ un diputat beduí o continuar amb les aventures del Capitán Alatiste. Desprès de devorar coses tant interessants com la biografia de l’ Andres Iniesta i altres banalitats que no m’ atreveixo ni a escriure, semblava que m’ havia escapat d’ enfilar un cendrer que es preveia com a mínim pedregós. Tot i això reconec que empassar-se cinc llibres sobre les aventures d’ un tercio espanyol a les guerres de Flandès i a sobre amb castellà, criminal de mi, mereix com a mínim un càstig de Déu que m’ arribava de la mà d’ un bon amic que és presentava a casa amb un regalet per mi. L’ últim home que parlava català, picava a la porta i aquesta vegada no hi havia manera d’escapar-se’n. Un regal es un regal i el vespre mateix vaig començar una lectura que amb va arrossegar ven be fins la meitat del llibre. A causa de les moltes lectures obligatorias que tenim aquest dies encara no l’ he pogut acabar-lo però de moment us puc dir que proposa un debat molt interessant sobre el bilingüisme, fugint en tot moment dels topic i de victimismes fet que de moment ha contribuït a millorar les meves expectatives. Perquè us en feu una idea us deixo un breu resum del llibre. De moment la cosa promet...

Si mai desaparegués el català, ¿com seria l’últim home que el parlés? Un dels protagonistes d’aquesta novel•la, l’escriptor Miquel Rovira, dedica tota la seva capacitat creativa a respondre aquesta pregunta. Rovira imagina una Catalunya en què el català ha desaparegut i n’investiga les causes, com si es tractés d’una novel•la policíaca. Hi ha una víctima, el català, un investigador, que és un professor nord-americà que vol aclarir les raons de la desaparició de la llengua, i un testimoni, l’últim home que parla català. Ramón Balaguer, l’altre protagonista, també es escriptor, i no se’n vol anar del pis on viu abans d’acabar la novel•la que està escrivint, a pesar que el propietari de la resta de l’edifici li fa la vida impossible perquè li vengui el pis i se’n vagi. Balaguer renuncia a molts diners i comoditats per la seva obra. ¿Té sentit aquest sacrifici?
L’últim home que parlava català narra un cas de setge o mobbing immobiliari que —en ser la víctima un escriptor— es converteix en un setge a la literatura. Una història sobre la vida que fan dos novel•listes catalans, un que escriu en castellà i l’altre en català, i que defensen l’opció que han triat. En definitiva, una reflexió sobre el bilingüisme, sobre l’estat de la nostra llengua i de la nostra identitat.