Hasta siempre compañero!!!!!!

Podía hablaros de este titán llamado Fonsi Nieto que se presento en Alcañiz para agradecer el apoyo de sus seguidores, podría hablaros de este hermoso circuito que es el Motorland y también podría hablaros nuestro apasionante viaje por Aragón, pero quien hoy se sienta delante de la pantalla ha crecido arropada por la voz de este gran hombre llamado José Antonio Labordeta . Se nos fue de noche, sin hacer ruido mientras el mundo entero descubría su amado país a trabes de la primera edición de un Gp de Aragón que amaneció triste.


Don José deja un inmenso vació imposible de llenar y es que el señor de las banderas rotas lo fue todo para una generación que creció soñando libertad pero también lo fue todo para muchos jóvenes que aprendimos de sus palabras, de su dignidad y de esta sencillez de hombre de pueblo que hacen de el un tipo irrepetible. De José Antonio nos quedaran para siempre estas canciones que a mi me enseñaron a respetar la tierra de mi padre, estos poemas cargados de ternura y este sentido del humor sin poder olvidar nunca sus frases memorables, aun que por encima de todo debemos acordarnos de sus principios y de su lucha que hoy es el mejor motivo para no olvidar a un tipo peculiar que va a llevar para siempre nuestro afecto en su mochila.

Hasta siempre maestro!!!!!

El català, llengua convidada d'honor a Expolangues 2010

La fira internacional d’idiomes i cultures Expolangues París tindrà com a convidada d'honor la llengua catalana a la propera edició, el febrer de 2010. L’Institut Ramon Llull n’organitzarà la participació, amb el lema "El català, la llengua de 10 milions d'europeus".

Amb més de 25.000 visitants i més de 200 expositors que representen més de 60 llengües de 20 països diferents, Expolangues és un referent en l’àmbit de l'educació any rere any. Durant quatre dies (del 3 al 6 de febrer de 2010), participants i visitants podran conèixer la llengua i la cultura catalanes.

L’objectiu d'Expolangues és presentar les diverses possibilitats d’aprendre un idioma i informar sobre les cultures, les característiques lingüístiques i els programes d'educació de les llengües que hi participen; representa un punt de trobada dels professionals, les editorials i les institucions implicades en l’ensenyament i l’aprenentatge de les llengües. En les darreres edicions, Expolangues ha tingut com a convidats d’honor la Unió Europea (2009), la República Popular de la Xina (2008), o la Federació Russa (2007).

Amb el lema "El català, la llengua de 10 milions d'europeus", diferents institucions participaran en l’esdeveniment, juntament amb l’Institut Ramon Llull: el Govern d’Andorra, la Generalitat de Catalunya —a través del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa i de la Secretaria de Política Lingüística— el Govern de les Illes Balears, el Consell General dels Pirineus Orientals, la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull, la municipalitat de l’Alguer i la Xarxa Vives d’Universitats.

Els Jocs es juguen al Facebook.

Vint-i-set grups i nou pàgines de la xarxa social Facebook mostren l'opinió dels internautes a la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d'hivern del 2022, que tot just avui ha anunciat l'alcalde Hereu. Tot i que en algun grup l'únic membre és el creador, en la resta, fins ara, s'hi han adherit més de 3.000 persones que tenen il·lusions diverses. I la xifra d'admiradors va augmentant de forma vertiginosa.

Majoritàriament, els grups en català, castellà i anglès donen suport a la candidatura i s'atreveixen a crear algun logotip per l'esdeveniment. El grup més gran, amb 900 membres, defensa Barcelona 2022 perquè la ciutat sigui la primera del món en organitzar unes Olimpíades d'estiu i d'hivern. Els membres discuteixen en el mur sobre quina població ha de ser la subseu dels jocs: la Seu d'd'Urgell o Puigcerdà. Un altre grup destaca que Barcelona es podria convertir d'aquesta manera i en aquesta data en ciutat olímpica d'una Catalunya independent.

La pàgina amb més seguidors, més de 760, ha proposat que la mascota dels jocs sigui Floquet de Neu.

El Facebook també recull grups en contra de la candidatura: "Barcelona s'oposa als jocs d'hivern de Barcelona", s'anomena una que per ara té només cinc admiradors. "Perquè Barcelona no celebri els Jocs Olímpics d'hivern l'any 2022" està creat per aglutinar aquelles persones que prefereixen que la seu sigui Saragossa-Jaca. Argumenten que a l'Aragó van presentar primer la candidatura i que ja "n'hi ha prou de protagonisme català en tot, fins i tot a la sopa". El creador adverteix, però, que no està en contra dels catalans, sinó en contra de trepitjar la resta".

La xarxa social també presenta altres grups curiosos que demanen, per exemple, que no es faci una candidatura conjunta entre Jaca i Barcelona.

AGUA DE BORRAJAS.

Abans de començar a escriure aquestes lineas m' he vist obligada a fer front a una important lluita interna ja que la tentació de penjar el cartell de tancat per vacances abans d’ hora era realment molt potent, però ja sabeu que aquest dies el Tió ho controla tot i amb temo que si continuo ignorant L’ Últim Home que Parlava en Català, aquest any amb quedaré sense regal així que ja ho veieu, finalment he decidit ser bona minyona i seguir escrivint fins l’ últim moment.
Tot i que la feina de la Universitat no ho ha posat fàcil el cert es que durant les primeres pagines aquest llibre de Carles Casajuana que amb va enganxar com pocs i en qüestió de tres dies el vaig tenir liquidat saltant per sobre d’ articles i treballs amb data d’ entrega. D’ això fa més de dues setmanes i si fins ara no li he fet un forat el blog no ha estat precisament perquè amb sobressin temes a tractar. Però que voleu que us digui, preferia escriure qualsevol bestiesa abans de contradir el que jo mateixa vaig deixar escrit en aquest espai per acabar reconeixent que L’ Últim Home que Parlava Català m’ ha deixat un regust una mica amarg. Ja us vaig dir que els primers capítols m’havien sorprès molt gratament disparant aquesta novel•la cap a les primeres files de la meva particular classificació provisional de llibres de primera divisió. Llàstima això de jugar a primera no es fàcil ja que tot i exhibir un gran nivell de joc durant tota la primera part regatejant victimismes i marcant grans gols a base d’ observacions d’ allò més interessants (la degradació del català pot anar de la mà de la caiguda de sectors econòmics tant tradicionals com el tèxtil que ens han deixat en herència algunes expressions com posar fil a l’ agulla) de sobte sembla que els jugadors son posseïts per una pressa terrible per acabar el partit i l’ obra es desploma a poques pagines del final amb un desenllaç precipitat i desparionat que desentona tenint en conta el gran nivell exhibit per Carles Casajuana el llarg de tota l’ obra.
També haig de dir, en honor a la veritat,que deixant a part agua de borrajas del final, s' ha de reconèixer els mèrits d’ un llibre, en conjunt molt elaborat,que no es conforme en repassar els problemes de la nostra llengua de manera superficial. L’ autor centra grans esforços en analitzar les ultimes evolucions de la societat catalana i les conseqüències que això te de cara la llengua sense deixar de banda alguns problemes d’ actualitat com el moving immobiliari.

DE SAN JULIÁN DE VILLATORTA.

Anem amb compte amb els topònims.




Una de les coses que més m’ agrada dels dies de festa com avui es quedar-me el poble i fer coses tant quotidianes com anar a buscar el pa amb un cop de bicicleta. Un trajecte de 5 minuts que és pot acabar convertint en un viatge d’ una hora ( curiosament el mateix que tardo per venir cada dia a Girona ) a causa de les nombroses parades tècniques que faig per saludar els veïns que també aprofiten la festa per passejar una mica pel poble. En una d’ aquestes estacions amb parada obligatòria m’ he trobat el Blady, un noi d’ origen armeni que va venir a parar a l’ escola vingut directament del seu Yerevan natal per integrar-se en aquesta gran família de nou membres que era la meva classe durant els últims anys de la primària. Avui mentre discutíem l’ actualitat esportiva com a bons aficionats que som, ens ha donat per recordar entre rialles la sorpresa que es va emportar quant va descobrir que la Real Societat, aquell equip de futbol que alguns reporters de la secció d’ esports qualifiquen de donostiarra, tenia alguna cosa a veure amb una ciutat que la nostre mestra anomenava Sant Sebastià quant a classe de socials es referia a aquesta ciutat basca que molts dels seus habitants coneixen amb el nom de Donostia.
Anys més tard vaig ser jo mateixa la que vaig haver de patir amb persona les trapelleries de la toponímia quant durant el batxillerat amb va tocar fer més d’ una excursió a l’ arxiu històric municipal amb l’ objectiu de trobar aquella dada que m’ ajudes a entendre una mica millor la vida a pagès durant la postguerra. Mentre explorava aquells papers groguencs desgastats pel pas dels anys, sovint m’ havia d’ enfrontar el mal d’ ulls causat per llegir genialitats com San Julián de Villatorta. I encara com no s’ els va acudir posar Villatorcida o Villatuerta!! Deia la meva tutora cada vegada que amb sentia protestar contra aquells traductors emparrats en traduir allò que es intocable.
No recordo haver trobat mai cap dada aclaridora entre la selva de papers que conformaven el petit arxiu local però aquelles tardes entre Villaleones, San Pedro de Torello o Folgarolas poble natal de Don Jacinto Verdaguer, amb van fer reflexionar sobre la perillositat de traduir topònims. Sóc concient que pronunciar segons quins noms no és gens fàcil però no amb negareu que la majoria de vegades es molt pitjor el remei que la malaltia, es per això que no estaria tant malament acostumar a les noves generacions a dir München, Gasteiz i London enlloc de Munic, Vitòria i Londres.

AIXÒ NOSTRE NO ES PAS NOU...

La primera persecució del català


Per les autoritats que es van fer càrrec del país després de l'11 de setembre de 1714, la clau de la dominació era el dret, no la llengua. La seva obsessió, com la dels defensors de Barcelona, eren les lleis que legitimaven la Corona d'Aragó, no pas el català.
Felip V, com ja ho havia intentat Felip IV, volia sotmetre tota la península a les lleis de Castella. La llengua era un element secundari, tot i que a França ja havia rebut un bon cop quan, el 1700, Lluís XIV va ordenar que la documentació oficial del Conflent i el Rosselló es redactés en francès perquè "el català repugna i és contrari a la nostra autoritat i a l'honor de la nació francesa".
Tenint en compte que Lluís XIV era l'avi de Felip V, i el suport militar prestat durant la guerra, no es podia esperar del primer borbó espanyol una actuació gaire diferent. Així, en la dècada dels vint del segle XVIII ja trobem testimonis que es lamenten que "en lo cor de Catalunya se troben escoles on los mateixos catalans multen i castiguen als jóvens que parlen per descuit en llengua catalana". Aquesta pràctica a França encara s'aplicava després de la II Guerra Mundial. Però, en tot cas, sense que eliminar la llengua fos prioritari per les noves autoritats. Com diu Albert Rossich, el segle XVIII és "la història dels intents reiterats -i reeixits- de bandejar el català de tots els àmbits de prestigi".
A banda d'alguns radicals que demanaven que "de oy en adelante no se permita imprimir libro alguno en otro dioma que elcastellano", les noves autoritats van optar per implantar el castellà a poc a poc. Quan l'ímpetu castellà no ho va impedir, es va complir la instrucció secreta, despatxada pel fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo Villalpando, que demanava als corregidors maneres "disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Villalpando creia que el monolingüisme beneficiaria la corona perquè era un signe d'autoritat del rei i facilitava "la comunicación y el comercio" i l'entesa entre "espíritus divididos o contrarios por los genios". Això sí, advertia: "Pero como a cada nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para lograrlo, y más aún cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país".
Segles de tradició eren un mur difícil d'abatre. El primer intendent general de Catalunya, José Patiño, constatava que els catalans "solamente hablan su lengua materna" i que a l'Ajuntament de Barcelona "ningún común hasta ahora escribía si no es en catalán". L'informe que va trametre al Consejo de Castilla, reconvertit en l'organisme superior d'assessorament a la monarquia, postulava que si "antes todo lo judicial se actuaba en lengua catalana, se escriba en adelante en idioma castellano o latín". Les seves recomanacions no es van poder aplicar immediatament, però van marcar el futur que esperava al català.
Sobretot a partir de la segona meitat del segle XVIII el Principat va patir una nova onada castellanitzadora amb lleis com la Reial cèdula de Carles III que, el 1768, obligava que "la enseñanza de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana". És a partir d'aquesta època que, també gràcies a la influència de la il·lustració, la monarquia comença a comptar amb la complicitat d'intel·lectuals catalans per imposar la llengua castellana.
Francesc Romà, el 1767, escrivia que "la uniformidad de lengua no puede lograrse sino con el beneficio del tiempo y por medio de las providencias suaves de que tenemos muchos ejemplares". El 1791 Antoni de Capmany ja considerava el català "idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras". I el 1811 Antoni Puigblanc demanava que Catalunya "abandone el idioma provincial".
En aquest ambient, poc efecte van tenir ja les mesures de les autoritats franceses per guanyar-se els catalans durant les guerres napoleòniques. L'idioma del país va recuperar l'oficialitat durant uns quants mesos de 1810. El Diario de Barcelona, reconvertit en Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona, va aparèixer en edició bilingüe, català i francès, i de seguida només en català. Però, com ja és sabut, ni això ni l'exèrcit francès no van aturar el timbaler del Bruc.

El català no vola al Prat.

L'ús i la presència del català a l'aeroport del Prat continua sent deficient després de la inauguració de la nova Terminal 1. Així ho ha corroborat Plataforma per la Llengua, que ha elaborat dos estudis sobre la presència de la llengua catalana en els establiments al principal aeroport del país, i en els topònims que apareixen en les pantalles informatives de sortida i arribada de vols.

Els resultats del primer treball, Usos lingüístics i presència el català en la retolació comercial de l'Aeroport de Barcelona, han estat gràcies a l'anàlisi segons diferents classificacions, per tipologies de rètols, per empreses i calculant la presència de cada llengua (català, castellà i anglès) en els rètols amb algun significat lingüístic. També s'han comparat els resultats obtinguts a la T1 i a la T2.

Els rètols dels productes i els de senyalització d'horaris són els que presenten uns dèficits més remarcables. Així en detriment del català, la llengua castellana hi té una gran presència en el 86,5% d'ítems de retolació analitzats. Segons l'estudi, l'anglès també apareix més que el català.

Per empreses, l'estudi revela que només al 20,8% dels establiments hi ha una normalització plena de la llengua catalana en la retolació i on la presència hi és nul·la el percentatge s'eleva al 28,3%.

L'estudi també destaca que la posició del català a la T1 és més rellevant que a la T2.

Pel que fa al segon estudi, Usos lingüístics i la presència del català a la toponímia emprada a l'Aeroport de Barcelona, es constata la nul·la presència del català en els noms de les ciutats utilitzats als panells informatius i als teleindicadors de trànsit dels vols.

Plataforma per la Llengua denuncia que l'aeroport margina la llengua a l'hora d'anomenar les destinacions de l'àrea lingüística catalana. Per exemple, en el cas d'Eivissa s'usa sempre Ibiza, i en el cas de Palma es fa servir la forma incorrecta Palma de Mallorca. També destaca el cas d'Alacant, on només s'utilitza la forma castellana, Alicante.

Quant a les destinacions internacionals, la política de traducció és traduir-les sistemàticament a les formes castellanes. Així, hi veurem Milan i no Milà ni Milano.

Segons el director de l'aeroport, aquest criteri respon a l'acord amb les companyies aèries, fet que aquestes han negat dient que elles no han demanat en cap cas la traducció dels topònims al castellà.

Per tot això, Plataforma per la Llengua exigeix a les autoritats aeroportuàries competents que garanteixin l'ús ple i normalitzat del català al Prat.



http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/el_catala_no_vola_al_prat_76207.php