Abans de començar a escriure aquestes lineas m' he vist obligada a fer front a una important lluita interna ja que la tentació de penjar el cartell de tancat per vacances abans d’ hora era realment molt potent, però ja sabeu que aquest dies el Tió ho controla tot i amb temo que si continuo ignorant L’ Últim Home que Parlava en Català, aquest any amb quedaré sense regal així que ja ho veieu, finalment he decidit ser bona minyona i seguir escrivint fins l’ últim moment.
Tot i que la feina de la Universitat no ho ha posat fàcil el cert es que durant les primeres pagines aquest llibre de Carles Casajuana que amb va enganxar com pocs i en qüestió de tres dies el vaig tenir liquidat saltant per sobre d’ articles i treballs amb data d’ entrega. D’ això fa més de dues setmanes i si fins ara no li he fet un forat el blog no ha estat precisament perquè amb sobressin temes a tractar. Però que voleu que us digui, preferia escriure qualsevol bestiesa abans de contradir el que jo mateixa vaig deixar escrit en aquest espai per acabar reconeixent que L’ Últim Home que Parlava Català m’ ha deixat un regust una mica amarg. Ja us vaig dir que els primers capítols m’havien sorprès molt gratament disparant aquesta novel•la cap a les primeres files de la meva particular classificació provisional de llibres de primera divisió. Llàstima això de jugar a primera no es fàcil ja que tot i exhibir un gran nivell de joc durant tota la primera part regatejant victimismes i marcant grans gols a base d’ observacions d’ allò més interessants (la degradació del català pot anar de la mà de la caiguda de sectors econòmics tant tradicionals com el tèxtil que ens han deixat en herència algunes expressions com posar fil a l’ agulla) de sobte sembla que els jugadors son posseïts per una pressa terrible per acabar el partit i l’ obra es desploma a poques pagines del final amb un desenllaç precipitat i desparionat que desentona tenint en conta el gran nivell exhibit per Carles Casajuana el llarg de tota l’ obra.
També haig de dir, en honor a la veritat,que deixant a part agua de borrajas del final, s' ha de reconèixer els mèrits d’ un llibre, en conjunt molt elaborat,que no es conforme en repassar els problemes de la nostra llengua de manera superficial. L’ autor centra grans esforços en analitzar les ultimes evolucions de la societat catalana i les conseqüències que això te de cara la llengua sense deixar de banda alguns problemes d’ actualitat com el moving immobiliari.
dijous, 17 de desembre del 2009
dimarts, 8 de desembre del 2009
DE SAN JULIÁN DE VILLATORTA.
Anem amb compte amb els topònims.
Una de les coses que més m’ agrada dels dies de festa com avui es quedar-me el poble i fer coses tant quotidianes com anar a buscar el pa amb un cop de bicicleta. Un trajecte de 5 minuts que és pot acabar convertint en un viatge d’ una hora ( curiosament el mateix que tardo per venir cada dia a Girona ) a causa de les nombroses parades tècniques que faig per saludar els veïns que també aprofiten la festa per passejar una mica pel poble. En una d’ aquestes estacions amb parada obligatòria m’ he trobat el Blady, un noi d’ origen armeni que va venir a parar a l’ escola vingut directament del seu Yerevan natal per integrar-se en aquesta gran família de nou membres que era la meva classe durant els últims anys de la primària. Avui mentre discutíem l’ actualitat esportiva com a bons aficionats que som, ens ha donat per recordar entre rialles la sorpresa que es va emportar quant va descobrir que la Real Societat, aquell equip de futbol que alguns reporters de la secció d’ esports qualifiquen de donostiarra, tenia alguna cosa a veure amb una ciutat que la nostre mestra anomenava Sant Sebastià quant a classe de socials es referia a aquesta ciutat basca que molts dels seus habitants coneixen amb el nom de Donostia.
Anys més tard vaig ser jo mateixa la que vaig haver de patir amb persona les trapelleries de la toponímia quant durant el batxillerat amb va tocar fer més d’ una excursió a l’ arxiu històric municipal amb l’ objectiu de trobar aquella dada que m’ ajudes a entendre una mica millor la vida a pagès durant la postguerra. Mentre explorava aquells papers groguencs desgastats pel pas dels anys, sovint m’ havia d’ enfrontar el mal d’ ulls causat per llegir genialitats com San Julián de Villatorta. I encara com no s’ els va acudir posar Villatorcida o Villatuerta!! Deia la meva tutora cada vegada que amb sentia protestar contra aquells traductors emparrats en traduir allò que es intocable.
No recordo haver trobat mai cap dada aclaridora entre la selva de papers que conformaven el petit arxiu local però aquelles tardes entre Villaleones, San Pedro de Torello o Folgarolas poble natal de Don Jacinto Verdaguer, amb van fer reflexionar sobre la perillositat de traduir topònims. Sóc concient que pronunciar segons quins noms no és gens fàcil però no amb negareu que la majoria de vegades es molt pitjor el remei que la malaltia, es per això que no estaria tant malament acostumar a les noves generacions a dir München, Gasteiz i London enlloc de Munic, Vitòria i Londres.
Una de les coses que més m’ agrada dels dies de festa com avui es quedar-me el poble i fer coses tant quotidianes com anar a buscar el pa amb un cop de bicicleta. Un trajecte de 5 minuts que és pot acabar convertint en un viatge d’ una hora ( curiosament el mateix que tardo per venir cada dia a Girona ) a causa de les nombroses parades tècniques que faig per saludar els veïns que també aprofiten la festa per passejar una mica pel poble. En una d’ aquestes estacions amb parada obligatòria m’ he trobat el Blady, un noi d’ origen armeni que va venir a parar a l’ escola vingut directament del seu Yerevan natal per integrar-se en aquesta gran família de nou membres que era la meva classe durant els últims anys de la primària. Avui mentre discutíem l’ actualitat esportiva com a bons aficionats que som, ens ha donat per recordar entre rialles la sorpresa que es va emportar quant va descobrir que la Real Societat, aquell equip de futbol que alguns reporters de la secció d’ esports qualifiquen de donostiarra, tenia alguna cosa a veure amb una ciutat que la nostre mestra anomenava Sant Sebastià quant a classe de socials es referia a aquesta ciutat basca que molts dels seus habitants coneixen amb el nom de Donostia.
Anys més tard vaig ser jo mateixa la que vaig haver de patir amb persona les trapelleries de la toponímia quant durant el batxillerat amb va tocar fer més d’ una excursió a l’ arxiu històric municipal amb l’ objectiu de trobar aquella dada que m’ ajudes a entendre una mica millor la vida a pagès durant la postguerra. Mentre explorava aquells papers groguencs desgastats pel pas dels anys, sovint m’ havia d’ enfrontar el mal d’ ulls causat per llegir genialitats com San Julián de Villatorta. I encara com no s’ els va acudir posar Villatorcida o Villatuerta!! Deia la meva tutora cada vegada que amb sentia protestar contra aquells traductors emparrats en traduir allò que es intocable.
No recordo haver trobat mai cap dada aclaridora entre la selva de papers que conformaven el petit arxiu local però aquelles tardes entre Villaleones, San Pedro de Torello o Folgarolas poble natal de Don Jacinto Verdaguer, amb van fer reflexionar sobre la perillositat de traduir topònims. Sóc concient que pronunciar segons quins noms no és gens fàcil però no amb negareu que la majoria de vegades es molt pitjor el remei que la malaltia, es per això que no estaria tant malament acostumar a les noves generacions a dir München, Gasteiz i London enlloc de Munic, Vitòria i Londres.
diumenge, 6 de desembre del 2009
AIXÒ NOSTRE NO ES PAS NOU...
La primera persecució del català
Per les autoritats que es van fer càrrec del país després de l'11 de setembre de 1714, la clau de la dominació era el dret, no la llengua. La seva obsessió, com la dels defensors de Barcelona, eren les lleis que legitimaven la Corona d'Aragó, no pas el català.
Felip V, com ja ho havia intentat Felip IV, volia sotmetre tota la península a les lleis de Castella. La llengua era un element secundari, tot i que a França ja havia rebut un bon cop quan, el 1700, Lluís XIV va ordenar que la documentació oficial del Conflent i el Rosselló es redactés en francès perquè "el català repugna i és contrari a la nostra autoritat i a l'honor de la nació francesa".
Tenint en compte que Lluís XIV era l'avi de Felip V, i el suport militar prestat durant la guerra, no es podia esperar del primer borbó espanyol una actuació gaire diferent. Així, en la dècada dels vint del segle XVIII ja trobem testimonis que es lamenten que "en lo cor de Catalunya se troben escoles on los mateixos catalans multen i castiguen als jóvens que parlen per descuit en llengua catalana". Aquesta pràctica a França encara s'aplicava després de la II Guerra Mundial. Però, en tot cas, sense que eliminar la llengua fos prioritari per les noves autoritats. Com diu Albert Rossich, el segle XVIII és "la història dels intents reiterats -i reeixits- de bandejar el català de tots els àmbits de prestigi".
A banda d'alguns radicals que demanaven que "de oy en adelante no se permita imprimir libro alguno en otro dioma que elcastellano", les noves autoritats van optar per implantar el castellà a poc a poc. Quan l'ímpetu castellà no ho va impedir, es va complir la instrucció secreta, despatxada pel fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo Villalpando, que demanava als corregidors maneres "disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Villalpando creia que el monolingüisme beneficiaria la corona perquè era un signe d'autoritat del rei i facilitava "la comunicación y el comercio" i l'entesa entre "espíritus divididos o contrarios por los genios". Això sí, advertia: "Pero como a cada nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para lograrlo, y más aún cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país".
Segles de tradició eren un mur difícil d'abatre. El primer intendent general de Catalunya, José Patiño, constatava que els catalans "solamente hablan su lengua materna" i que a l'Ajuntament de Barcelona "ningún común hasta ahora escribía si no es en catalán". L'informe que va trametre al Consejo de Castilla, reconvertit en l'organisme superior d'assessorament a la monarquia, postulava que si "antes todo lo judicial se actuaba en lengua catalana, se escriba en adelante en idioma castellano o latín". Les seves recomanacions no es van poder aplicar immediatament, però van marcar el futur que esperava al català.
Sobretot a partir de la segona meitat del segle XVIII el Principat va patir una nova onada castellanitzadora amb lleis com la Reial cèdula de Carles III que, el 1768, obligava que "la enseñanza de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana". És a partir d'aquesta època que, també gràcies a la influència de la il·lustració, la monarquia comença a comptar amb la complicitat d'intel·lectuals catalans per imposar la llengua castellana.
Francesc Romà, el 1767, escrivia que "la uniformidad de lengua no puede lograrse sino con el beneficio del tiempo y por medio de las providencias suaves de que tenemos muchos ejemplares". El 1791 Antoni de Capmany ja considerava el català "idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras". I el 1811 Antoni Puigblanc demanava que Catalunya "abandone el idioma provincial".
En aquest ambient, poc efecte van tenir ja les mesures de les autoritats franceses per guanyar-se els catalans durant les guerres napoleòniques. L'idioma del país va recuperar l'oficialitat durant uns quants mesos de 1810. El Diario de Barcelona, reconvertit en Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona, va aparèixer en edició bilingüe, català i francès, i de seguida només en català. Però, com ja és sabut, ni això ni l'exèrcit francès no van aturar el timbaler del Bruc.
Per les autoritats que es van fer càrrec del país després de l'11 de setembre de 1714, la clau de la dominació era el dret, no la llengua. La seva obsessió, com la dels defensors de Barcelona, eren les lleis que legitimaven la Corona d'Aragó, no pas el català.
Felip V, com ja ho havia intentat Felip IV, volia sotmetre tota la península a les lleis de Castella. La llengua era un element secundari, tot i que a França ja havia rebut un bon cop quan, el 1700, Lluís XIV va ordenar que la documentació oficial del Conflent i el Rosselló es redactés en francès perquè "el català repugna i és contrari a la nostra autoritat i a l'honor de la nació francesa".
Tenint en compte que Lluís XIV era l'avi de Felip V, i el suport militar prestat durant la guerra, no es podia esperar del primer borbó espanyol una actuació gaire diferent. Així, en la dècada dels vint del segle XVIII ja trobem testimonis que es lamenten que "en lo cor de Catalunya se troben escoles on los mateixos catalans multen i castiguen als jóvens que parlen per descuit en llengua catalana". Aquesta pràctica a França encara s'aplicava després de la II Guerra Mundial. Però, en tot cas, sense que eliminar la llengua fos prioritari per les noves autoritats. Com diu Albert Rossich, el segle XVIII és "la història dels intents reiterats -i reeixits- de bandejar el català de tots els àmbits de prestigi".
A banda d'alguns radicals que demanaven que "de oy en adelante no se permita imprimir libro alguno en otro dioma que elcastellano", les noves autoritats van optar per implantar el castellà a poc a poc. Quan l'ímpetu castellà no ho va impedir, es va complir la instrucció secreta, despatxada pel fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo Villalpando, que demanava als corregidors maneres "disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Villalpando creia que el monolingüisme beneficiaria la corona perquè era un signe d'autoritat del rei i facilitava "la comunicación y el comercio" i l'entesa entre "espíritus divididos o contrarios por los genios". Això sí, advertia: "Pero como a cada nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para lograrlo, y más aún cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país".
Segles de tradició eren un mur difícil d'abatre. El primer intendent general de Catalunya, José Patiño, constatava que els catalans "solamente hablan su lengua materna" i que a l'Ajuntament de Barcelona "ningún común hasta ahora escribía si no es en catalán". L'informe que va trametre al Consejo de Castilla, reconvertit en l'organisme superior d'assessorament a la monarquia, postulava que si "antes todo lo judicial se actuaba en lengua catalana, se escriba en adelante en idioma castellano o latín". Les seves recomanacions no es van poder aplicar immediatament, però van marcar el futur que esperava al català.
Sobretot a partir de la segona meitat del segle XVIII el Principat va patir una nova onada castellanitzadora amb lleis com la Reial cèdula de Carles III que, el 1768, obligava que "la enseñanza de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana". És a partir d'aquesta època que, també gràcies a la influència de la il·lustració, la monarquia comença a comptar amb la complicitat d'intel·lectuals catalans per imposar la llengua castellana.
Francesc Romà, el 1767, escrivia que "la uniformidad de lengua no puede lograrse sino con el beneficio del tiempo y por medio de las providencias suaves de que tenemos muchos ejemplares". El 1791 Antoni de Capmany ja considerava el català "idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras". I el 1811 Antoni Puigblanc demanava que Catalunya "abandone el idioma provincial".
En aquest ambient, poc efecte van tenir ja les mesures de les autoritats franceses per guanyar-se els catalans durant les guerres napoleòniques. L'idioma del país va recuperar l'oficialitat durant uns quants mesos de 1810. El Diario de Barcelona, reconvertit en Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona, va aparèixer en edició bilingüe, català i francès, i de seguida només en català. Però, com ja és sabut, ni això ni l'exèrcit francès no van aturar el timbaler del Bruc.
dijous, 3 de desembre del 2009
El català no vola al Prat.
L'ús i la presència del català a l'aeroport del Prat continua sent deficient després de la inauguració de la nova Terminal 1. Així ho ha corroborat Plataforma per la Llengua, que ha elaborat dos estudis sobre la presència de la llengua catalana en els establiments al principal aeroport del país, i en els topònims que apareixen en les pantalles informatives de sortida i arribada de vols.
Els resultats del primer treball, Usos lingüístics i presència el català en la retolació comercial de l'Aeroport de Barcelona, han estat gràcies a l'anàlisi segons diferents classificacions, per tipologies de rètols, per empreses i calculant la presència de cada llengua (català, castellà i anglès) en els rètols amb algun significat lingüístic. També s'han comparat els resultats obtinguts a la T1 i a la T2.
Els rètols dels productes i els de senyalització d'horaris són els que presenten uns dèficits més remarcables. Així en detriment del català, la llengua castellana hi té una gran presència en el 86,5% d'ítems de retolació analitzats. Segons l'estudi, l'anglès també apareix més que el català.
Per empreses, l'estudi revela que només al 20,8% dels establiments hi ha una normalització plena de la llengua catalana en la retolació i on la presència hi és nul·la el percentatge s'eleva al 28,3%.
L'estudi també destaca que la posició del català a la T1 és més rellevant que a la T2.
Pel que fa al segon estudi, Usos lingüístics i la presència del català a la toponímia emprada a l'Aeroport de Barcelona, es constata la nul·la presència del català en els noms de les ciutats utilitzats als panells informatius i als teleindicadors de trànsit dels vols.
Plataforma per la Llengua denuncia que l'aeroport margina la llengua a l'hora d'anomenar les destinacions de l'àrea lingüística catalana. Per exemple, en el cas d'Eivissa s'usa sempre Ibiza, i en el cas de Palma es fa servir la forma incorrecta Palma de Mallorca. També destaca el cas d'Alacant, on només s'utilitza la forma castellana, Alicante.
Quant a les destinacions internacionals, la política de traducció és traduir-les sistemàticament a les formes castellanes. Així, hi veurem Milan i no Milà ni Milano.
Segons el director de l'aeroport, aquest criteri respon a l'acord amb les companyies aèries, fet que aquestes han negat dient que elles no han demanat en cap cas la traducció dels topònims al castellà.
Per tot això, Plataforma per la Llengua exigeix a les autoritats aeroportuàries competents que garanteixin l'ús ple i normalitzat del català al Prat.
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/el_catala_no_vola_al_prat_76207.php
Els resultats del primer treball, Usos lingüístics i presència el català en la retolació comercial de l'Aeroport de Barcelona, han estat gràcies a l'anàlisi segons diferents classificacions, per tipologies de rètols, per empreses i calculant la presència de cada llengua (català, castellà i anglès) en els rètols amb algun significat lingüístic. També s'han comparat els resultats obtinguts a la T1 i a la T2.
Els rètols dels productes i els de senyalització d'horaris són els que presenten uns dèficits més remarcables. Així en detriment del català, la llengua castellana hi té una gran presència en el 86,5% d'ítems de retolació analitzats. Segons l'estudi, l'anglès també apareix més que el català.
Per empreses, l'estudi revela que només al 20,8% dels establiments hi ha una normalització plena de la llengua catalana en la retolació i on la presència hi és nul·la el percentatge s'eleva al 28,3%.
L'estudi també destaca que la posició del català a la T1 és més rellevant que a la T2.
Pel que fa al segon estudi, Usos lingüístics i la presència del català a la toponímia emprada a l'Aeroport de Barcelona, es constata la nul·la presència del català en els noms de les ciutats utilitzats als panells informatius i als teleindicadors de trànsit dels vols.
Plataforma per la Llengua denuncia que l'aeroport margina la llengua a l'hora d'anomenar les destinacions de l'àrea lingüística catalana. Per exemple, en el cas d'Eivissa s'usa sempre Ibiza, i en el cas de Palma es fa servir la forma incorrecta Palma de Mallorca. També destaca el cas d'Alacant, on només s'utilitza la forma castellana, Alicante.
Quant a les destinacions internacionals, la política de traducció és traduir-les sistemàticament a les formes castellanes. Així, hi veurem Milan i no Milà ni Milano.
Segons el director de l'aeroport, aquest criteri respon a l'acord amb les companyies aèries, fet que aquestes han negat dient que elles no han demanat en cap cas la traducció dels topònims al castellà.
Per tot això, Plataforma per la Llengua exigeix a les autoritats aeroportuàries competents que garanteixin l'ús ple i normalitzat del català al Prat.
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/el_catala_no_vola_al_prat_76207.php
Problemes per aixecar el vol.
Seguint amb la meva lectura del llibre L' Últim Home que Parlava Català, m’ he adonat de que l’ autor recalca varies vegades la poca presencia de pannells informatius escrits en llengua catalana que es pot trobar el nostre aeroport del Prat ( benvinguts a Catalunya ).
Fins ara haig de reconèixer que aquest fet m’ havia passat per alt, en primer lloc perquè no acostumo a volar gaire i les poques vegades que he trepitjat un aeroport ho he fet concentrada en intentar no perdrem en mig d’ aquell laberint de portes d’ embarcament i punts de control de passatgers, sense parar cap atenció en la llengua utilitzada per a posar una mica d’ ordre en el sempre caòtic món del aeroport .
Ara si ho mirem fredament, sense haver d’ estar perdent de facturar cap maleta, penso que la marginació del català a l’ aeroport del Prat, porta d’ entrada a Catalunya per milers de viatgers, dona una idea de la situació d’ una llengua que en els àmbits més internacionals de les grans ciutats com Barcelona està petin de valent simplement perquè els seus parlats no son capaços de fer-la valer per damunt d’ altres llengües ( no solament del castellà ) ja sigui per culpa d’ aquest complex d’ inferioritat que a vegades sembla afectar els catalans o per simple passotisme. Sigui com sigui no deixa de ser una mica trist que s’ hagi de lluitar tant durant tants anys per aconseguir una cosa tant lògica i normal com que s’ utilitzi el català a l’ aeroport de la capital de Catalunya.
Fins ara haig de reconèixer que aquest fet m’ havia passat per alt, en primer lloc perquè no acostumo a volar gaire i les poques vegades que he trepitjat un aeroport ho he fet concentrada en intentar no perdrem en mig d’ aquell laberint de portes d’ embarcament i punts de control de passatgers, sense parar cap atenció en la llengua utilitzada per a posar una mica d’ ordre en el sempre caòtic món del aeroport .
Ara si ho mirem fredament, sense haver d’ estar perdent de facturar cap maleta, penso que la marginació del català a l’ aeroport del Prat, porta d’ entrada a Catalunya per milers de viatgers, dona una idea de la situació d’ una llengua que en els àmbits més internacionals de les grans ciutats com Barcelona està petin de valent simplement perquè els seus parlats no son capaços de fer-la valer per damunt d’ altres llengües ( no solament del castellà ) ja sigui per culpa d’ aquest complex d’ inferioritat que a vegades sembla afectar els catalans o per simple passotisme. Sigui com sigui no deixa de ser una mica trist que s’ hagi de lluitar tant durant tants anys per aconseguir una cosa tant lògica i normal com que s’ utilitzi el català a l’ aeroport de la capital de Catalunya.
dimecres, 2 de desembre del 2009
L’ ÚLTIM HOME QUE PARLAVA CATALÀ.
Haig de reconèixer que malgrat haver llegit molt bones crítiques sobre aquest llibre, Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull 2009, el cert és que no m’ acabava de decidir a enfrontar-me a aquesta novel·la. El títol amb feia tirar enrere. No tenia cap ganes de submergir-me en una història que veia a venir carregada de dramatisme i pessimisme ( ja en tenim prou amb la realitat) així que amb vaig dedicar a esquivar el gran èxit de Carles Casajuana durant el Sant Jordi i tampoc el vaig fer entrar a la meva llarga llista de lectures interessants per les vacances d’ estiu. Preferia refugiar-me en les ironies polítiques d’ un diputat beduí o continuar amb les aventures del Capitán Alatiste. Desprès de devorar coses tant interessants com la biografia de l’ Andres Iniesta i altres banalitats que no m’ atreveixo ni a escriure, semblava que m’ havia escapat d’ enfilar un cendrer que es preveia com a mínim pedregós. Tot i això reconec que empassar-se cinc llibres sobre les aventures d’ un tercio espanyol a les guerres de Flandès i a sobre amb castellà, criminal de mi, mereix com a mínim un càstig de Déu que m’ arribava de la mà d’ un bon amic que és presentava a casa amb un regalet per mi. L’ últim home que parlava català, picava a la porta i aquesta vegada no hi havia manera d’escapar-se’n. Un regal es un regal i el vespre mateix vaig començar una lectura que amb va arrossegar ven be fins la meitat del llibre. A causa de les moltes lectures obligatorias que tenim aquest dies encara no l’ he pogut acabar-lo però de moment us puc dir que proposa un debat molt interessant sobre el bilingüisme, fugint en tot moment dels topic i de victimismes fet que de moment ha contribuït a millorar les meves expectatives. Perquè us en feu una idea us deixo un breu resum del llibre. De moment la cosa promet...
Si mai desaparegués el català, ¿com seria l’últim home que el parlés? Un dels protagonistes d’aquesta novel•la, l’escriptor Miquel Rovira, dedica tota la seva capacitat creativa a respondre aquesta pregunta. Rovira imagina una Catalunya en què el català ha desaparegut i n’investiga les causes, com si es tractés d’una novel•la policíaca. Hi ha una víctima, el català, un investigador, que és un professor nord-americà que vol aclarir les raons de la desaparició de la llengua, i un testimoni, l’últim home que parla català. Ramón Balaguer, l’altre protagonista, també es escriptor, i no se’n vol anar del pis on viu abans d’acabar la novel•la que està escrivint, a pesar que el propietari de la resta de l’edifici li fa la vida impossible perquè li vengui el pis i se’n vagi. Balaguer renuncia a molts diners i comoditats per la seva obra. ¿Té sentit aquest sacrifici?
L’últim home que parlava català narra un cas de setge o mobbing immobiliari que —en ser la víctima un escriptor— es converteix en un setge a la literatura. Una història sobre la vida que fan dos novel•listes catalans, un que escriu en castellà i l’altre en català, i que defensen l’opció que han triat. En definitiva, una reflexió sobre el bilingüisme, sobre l’estat de la nostra llengua i de la nostra identitat.
L’últim home que parlava català narra un cas de setge o mobbing immobiliari que —en ser la víctima un escriptor— es converteix en un setge a la literatura. Una història sobre la vida que fan dos novel•listes catalans, un que escriu en castellà i l’altre en català, i que defensen l’opció que han triat. En definitiva, una reflexió sobre el bilingüisme, sobre l’estat de la nostra llengua i de la nostra identitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
