Un Franco 14 Pesetas.
España 1960. Dos amigos, Martín y Marcos, deciden marcharse a Suiza en busca de trabajo. Dejan a sus familias en España y emprenden un viaje hacia una nueva vida en la Europa del progreso y las libertades. Allí descubrirán una mentalidad muy diferente, a la que deberán adaptarse trabajando como mecánicos en una fábrica y viviendo en un pequeño pueblo industrial. Con la llegada de Pilar, la mujer de Martín, con su hijo Pablo, y de Mª Carmen, la novia de Marcos, se les termina la vida de hombres solteros que llevaban en un país con tanta libertad. El trabajo sigue siendo el día a día de Martín y Pilar, mientras el pequeño Pablo comienza a ir al colegio y a integrarse. Con la muerte del padre de Martín, se plantean que lo que habían ido a buscar ya lo han conseguido y es hora de regresar. Para su sorpresa, será más difícil la vuelta que la ida.
PD : Otra gran película versión española que jamás me voy a cansar de ver. Os la recomiendo.
Un peto molt fort ;)
dissabte, 19 d’abril del 2008
divendres, 11 d’abril del 2008
El Casol de Puigcastallet
L’entorn del jaciment:
El jaciment ibèric del Casol de Puigcastallet està situat a 709 metres d’altitud en un turó a la banda meridional del municipi de Folgueroles, entre aquesta població i la de Sant Julià de Vilatorta. Les seves coordenades són: Lg: 2 06’00’’ ; i Lt: 41 55’ 40’’. S’hi accedeix per la carretera comarcal de Folgueroles a Vilanova de Sau. A l’alçada del poble , un camí a la dreta condueix al mas d’en Coll i al mas l’Arumí, que flanquegen el turó al cim del qual s’emplaça la fortalesa, un pany de muralla de 65 metres de llargada que separa els espadats a nord i a sud.El turó que ocupa el jaciment és un dels primers enlairaments considerables que limiten pel llevant la plana de Vic de les Guilleries. Geològicament, està format a la base per les margues eocèniques que configuren el sòcol de la Plana, i el cim, per les arenisques gluconítiques de la formació de Folgueroles.La fortalesa es troba, doncs, entre dues àrees diferenciades: pel cantó de ponent s’obren les terres fèrtils de la plana de Vic, actualment gairebé totes en conreu. L’altre tros del territori, incloent-hi el cim del turó on s’implanta el jaciment, és boscós, amb una vegetació mediterrània de muntanya mitjana composta per una barreja de roure martinenc i alzinar típic. La presència de pi roig, actualment molt abundant, cal considerar-la al·lògena, d’aportació possiblement atròpica.
La fortalesa:
El conjunt arquitectònic del Casol de Puigcastellet està format per un gran pany de muralla de 64.9 m de llarg i 2.5 d’amplada, amb una torre central a la cara sud-est, i amb 10 àmbits que s’obren a la cara nord-oest. Davant dels àmbits 1, 2 i part del 3 s’ha documentat l’existència d’un pati empedrat.Es tracta del tipus defensiu anomenat "de barrera". Les estructures de disposició lineal, amb una orientació nord-est / sud-oest, impedeixen el pas pel turó. Els braços que s’estenen als extrems dels murs laterals del llenç principal de muralla i que, segurament, arribarien arran de cinglera, a banda i banda del turó, aprofiten el relleu del promontori tancant l’accés a la fortalesa i impedeixen el pas cap a la plana. La superfície aproximada que ocupen les estructures és de 595.16 m2.
El conjunt està construït a base de grans lloses del país; el tipus de pedra és calcària, i són planes, primes, força regulars i col·locades totalment en sec. Utilitza blocs semiescairats i treballats per la cara vista, s’ajusten força bé ajudats per pedres petites i mitjanes a les juntures. Tenen la forma rectangular, essent molt irregulars en les seves mesures, i formen filades de disposició més o menys horitzontal molt desiguals. Alguns angles es reforcen amb lloses verticals a la manera de falca. Les estructures s’assenten directament sobre la roca natural, i en certs punts aquesta es retalla per tal d’encaixar-hi la filada de base.
La torre:
A la cara sud-est tenim una torre o contrafort de planta rectangular atalussada per la part davantera, de 12.2 metres de llargària, i 6.3 metres d’amplària sense cap obertura lateral, la superfície de la qual està coberta per l’enderroc de les mateixes parets. Es tracta d’una torre massissa, tal com sembla indicar-ho la inclinació en talús, i es construí adossada a la muralla. El tipus de parament és semblant al de la muralla, però hi destaca la utilització de blocs més grans que a les altres construccions. Són especialment escollits els blocs dels angles, ben escairats i ajustats.
No tenim evidències arqueològiques respecte a l’accés a la torre. Hipotèticament, i seguint la tradició prou documentada en altres recintes fortificats, és probable la utilització d’estructures voladisses de fusta.L’estat de conservació de la torre és bo, i en resta una alçària màxima de 2.70 metres i mínima de 2.58.
A la cara sud-est tenim una torre o contrafort de planta rectangular atalussada per la part davantera, de 12.2 metres de llargària, i 6.3 metres d’amplària sense cap obertura lateral, la superfície de la qual està coberta per l’enderroc de les mateixes parets. Es tracta d’una torre massissa, tal com sembla indicar-ho la inclinació en talús, i es construí adossada a la muralla. El tipus de parament és semblant al de la muralla, però hi destaca la utilització de blocs més grans que a les altres construccions. Són especialment escollits els blocs dels angles, ben escairats i ajustats.
No tenim evidències arqueològiques respecte a l’accés a la torre. Hipotèticament, i seguint la tradició prou documentada en altres recintes fortificats, és probable la utilització d’estructures voladisses de fusta.L’estat de conservació de la torre és bo, i en resta una alçària màxima de 2.70 metres i mínima de 2.58.
Els àmbits:
A la banda nord-oest de la muralla s’obren deu habitacions construïdes contemporàniament a la muralla, tal com ho mostren els encaixos entre les parets mitgeres i el pany de la fortificació. Aquests àmbits són de planta rectangular amb unes mides que oscil·len entre els 4,5 i els 6 metres d’amplada, i els 3,5 i 4,5 de llargada. El mur de fons de tots els àmbits correspon al mateix llenç murari. L’estat de conservació d’aquestes parets varia a cada habitació, amb una alçària que oscil·la entre els 0,75 i els 0,90 metres.
El Casol de Puigcastellet és un exemple d’arquitectura militar ibèrica de caràcter autòcton sobre la qual les influències mediterrànies han exercit un pes poc important pel que fa a aspectes tècnics i constructius. Apareix com a hereva de la prehistòria, i cal remuntar-nos a les tècniques i les construccions de l’edat del bronze final (segles X ,IX aC), conegudes a d’altres indrets del principat per retrobar aquesta tradició indígena en el tractament de la pedra.
La fortificació del Casol de Puigcastellet no és un fenomen aïllat en el marc de l’Ausetània, sinó que són ben conegudes arqueològicament altres fortaleses semblants. L’Oppidum del turó del Montgròs ( el Brull) és la fortificació amb la qual el Casol manté uns paral·lelismes més clars. De manera semblant actua la fortalesa de l’oppidum de l’Esquerda (Masies de Roda de Ter), però aquesta presenta més evidències d’hàbitat i d’urbanisme, que li dónen una funció diferent dintre del territori ausetà.
La conquesta romana posa fi a aquestes pautes d’assentament i fortificació. Durant el període de l’ibèric tardà gairebé no es construeixen noves defenses, i se’n produeix el progressiu abandonament. Aquestes estructures defensives enlairades han quedat obsoletes dins del nou patró de vida que la romanització imposarà a les diferents comunitats ibèriques.
A la banda nord-oest de la muralla s’obren deu habitacions construïdes contemporàniament a la muralla, tal com ho mostren els encaixos entre les parets mitgeres i el pany de la fortificació. Aquests àmbits són de planta rectangular amb unes mides que oscil·len entre els 4,5 i els 6 metres d’amplada, i els 3,5 i 4,5 de llargada. El mur de fons de tots els àmbits correspon al mateix llenç murari. L’estat de conservació d’aquestes parets varia a cada habitació, amb una alçària que oscil·la entre els 0,75 i els 0,90 metres.
El Casol de Puigcastellet és un exemple d’arquitectura militar ibèrica de caràcter autòcton sobre la qual les influències mediterrànies han exercit un pes poc important pel que fa a aspectes tècnics i constructius. Apareix com a hereva de la prehistòria, i cal remuntar-nos a les tècniques i les construccions de l’edat del bronze final (segles X ,IX aC), conegudes a d’altres indrets del principat per retrobar aquesta tradició indígena en el tractament de la pedra.
La fortificació del Casol de Puigcastellet no és un fenomen aïllat en el marc de l’Ausetània, sinó que són ben conegudes arqueològicament altres fortaleses semblants. L’Oppidum del turó del Montgròs ( el Brull) és la fortificació amb la qual el Casol manté uns paral·lelismes més clars. De manera semblant actua la fortalesa de l’oppidum de l’Esquerda (Masies de Roda de Ter), però aquesta presenta més evidències d’hàbitat i d’urbanisme, que li dónen una funció diferent dintre del territori ausetà.
La conquesta romana posa fi a aquestes pautes d’assentament i fortificació. Durant el període de l’ibèric tardà gairebé no es construeixen noves defenses, i se’n produeix el progressiu abandonament. Aquestes estructures defensives enlairades han quedat obsoletes dins del nou patró de vida que la romanització imposarà a les diferents comunitats ibèriques.
dijous, 3 d’abril del 2008
El Corsario de Levante.
El Corsarios de Levante.
«Durante casi dos años serví con el capitán Alatriste en las galeras de Nápoles. Por eso hablaré ahora de escaramuzas, corsarios, abordajes, matanzas y saqueos. Así conocerán vuestras mercedes el modo en que el nombre de mi patria era respetado, temido y odiado también en los mares de Levante. Contaré que el diablo no tiene color, ni nación, ni bandera; y cómo, para crear el infierno en el mar o en la tierra, no eran menester más que un español y el filo de una espada. En eso, como en casi todo, mejor nos habría ido haciendo lo que otros, más atentos a la prosperidad que a la reputación, abriéndonos al mundo que habíamos descubierto y ensanchado, en vez de enrocarnos en las sotanas de los confesores reales, los privilegios de sangre, la poca afición al trabajo, la cruz y la espada, mientras se nos pudrían la inteligencia, la patria y el alma. Pero nadie nos permitió elegir. Al menos, para pasmo de la Historia, supimos cobrárselo caro al mundo, acuchillándolo hasta que no quedamos uno en pie. Dirán vuestras mercedes que ése es magro consuelo, y tienen razón. Pero nos limitábamos a hacer nuestro oficio sin entender de gobiernos, filosofías ni teologías. Pardiez. Éramos soldados.»
ESPAÑA, CIERRA ESPAÑA !!!!! ;)
PD:Sin duda este es uno de estos libros que te engancha des de la primera pagina ya que con estas líneas tienes la posibilidad de empaparte de historia a trabes de las vivencias de unos personajes que no tienen desperdicio. Gracias a nobleza de Alatriste, el espíritu de lucha de Coopons y la valentía de Iñigo una se siente mas próxima a un periodo histórico en que a la todo poderosa España ya se le empezaba a poner el sol.
Un abrazo ;)
dissabte, 29 de març del 2008
The Queen : Una gran pel·lícula.
THE QUEEN.
The Queen es una pel·lícula dirigida per Stephen Frears que narra la reacció de la societat anglesa durant els dies posteriors a la mort de Diana de Gales, ex esposa del Príncep Carles d’ Anglaterra.
L’ 1 de Setembre del 1997 el mon es desperta amb la mort de la Princesa Diana a causa d’ una accident de tràfic. La noticia causa una gran commoció dins la societat britànica i poques hores desprès de donar-se a conèixer les portes del palau de Bukinhgham s’ omplen de flors i de mostres d’ afecta cap a un personatge que els darrers anys de la seva vida havia agafat molta força dins de la premsa del cor que la presentava com una princesa humana i solidaria sempre disposada a estar el costat dels mes necessitats. Mentre el poble britànic plora la mort de Diana, la família real sembla viure el marge del dol col·lectiu i es refugia dins els murs del castell escocès de Balmoral. El seu es un mon de tradicions i protocols on no hi ha gaires forats per exterioritzar les emocions i menys en públic. Aquesta visió del mont tradicionalista que te la monarquia anglesa en un principi xoca de ple amb un primer ministre jove i modernitzador que viu les hores posteriors a la mort de diana pendent dels mitjans de comunicació i dels seus assessors que intenten trobar la manera de pescar en aquest riu de emocions que durant la setmana desprès de la mort de Diana sembla haver-se convertit la societat anglesa.
The Queen fa un complet anàlisis de la societat anglesa sense passar per alt la premsa que juga un paper molt important en les hores posteriors a la mort d’ un personatge que la premsa del cor havia creat fent de Diana una princesa de masses que la seva mateixa popularitat va acabar per destruir. La premsa anglesa juga un paper molt important a l’ hora de convertir la mort de la princesa en un fenomen de dol col·lectiu capaç fins hi tot de doblegar a la reina que no te altre solució que oblidar-se de protocols i mostrar el seu dol amb públic presionada per la opinió publica que la mateixa premsa britànica havia creat.Durant el transcurs de la pel·lícula podem apreciar l’ evolució de personatges com el d’ una reina que el principi de la pel·lícula s’ ens presenta amb un retrat al mes pur estil absolutista però al final malgrat la seva tossudesa es veu obligada a cedir debanat al pressió de la premsa que l’ ataca amb duresa per ser incapaç de mostrar el seu dol amb públic fins al punt d’ arribar a qüestionar la continuïtat de la monarquia anglesa. L’ actitud de la reina queda reflectida en un cérvol de la finca del Balmoral que també es veu obligat a deixar de banda la seva majestuositat i ha de tirar pel dret per intentar sobreviure encara que finalment el pobre cérvol no te tanta sort com la reina i acaba caient en mans dels casadors que amenacen en acabar amb la seva espècie. El film ens mostra una família real anglesa mes preocupada per caçar el cérvol de Balmoral que no pas per donar suport a un poble desconsolat per la mort de Diana. El director ens presenta la família real tirant d’ una ironia molt fina que en cap moment cau en la ridiculizaccio limitant-se a mostrar la força que la premsa pot arribar a tenir a l’ hora de crear un clima de fervor popular tant fort que fins hi tot es capaç de passar per sobre dels protocols d’ una monarquia tant tancada com la d’ Anglaterra.
Un peto molt fort !!!
Salut
The Queen es una pel·lícula dirigida per Stephen Frears que narra la reacció de la societat anglesa durant els dies posteriors a la mort de Diana de Gales, ex esposa del Príncep Carles d’ Anglaterra.
L’ 1 de Setembre del 1997 el mon es desperta amb la mort de la Princesa Diana a causa d’ una accident de tràfic. La noticia causa una gran commoció dins la societat britànica i poques hores desprès de donar-se a conèixer les portes del palau de Bukinhgham s’ omplen de flors i de mostres d’ afecta cap a un personatge que els darrers anys de la seva vida havia agafat molta força dins de la premsa del cor que la presentava com una princesa humana i solidaria sempre disposada a estar el costat dels mes necessitats. Mentre el poble britànic plora la mort de Diana, la família real sembla viure el marge del dol col·lectiu i es refugia dins els murs del castell escocès de Balmoral. El seu es un mon de tradicions i protocols on no hi ha gaires forats per exterioritzar les emocions i menys en públic. Aquesta visió del mont tradicionalista que te la monarquia anglesa en un principi xoca de ple amb un primer ministre jove i modernitzador que viu les hores posteriors a la mort de diana pendent dels mitjans de comunicació i dels seus assessors que intenten trobar la manera de pescar en aquest riu de emocions que durant la setmana desprès de la mort de Diana sembla haver-se convertit la societat anglesa.
The Queen fa un complet anàlisis de la societat anglesa sense passar per alt la premsa que juga un paper molt important en les hores posteriors a la mort d’ un personatge que la premsa del cor havia creat fent de Diana una princesa de masses que la seva mateixa popularitat va acabar per destruir. La premsa anglesa juga un paper molt important a l’ hora de convertir la mort de la princesa en un fenomen de dol col·lectiu capaç fins hi tot de doblegar a la reina que no te altre solució que oblidar-se de protocols i mostrar el seu dol amb públic presionada per la opinió publica que la mateixa premsa britànica havia creat.Durant el transcurs de la pel·lícula podem apreciar l’ evolució de personatges com el d’ una reina que el principi de la pel·lícula s’ ens presenta amb un retrat al mes pur estil absolutista però al final malgrat la seva tossudesa es veu obligada a cedir debanat al pressió de la premsa que l’ ataca amb duresa per ser incapaç de mostrar el seu dol amb públic fins al punt d’ arribar a qüestionar la continuïtat de la monarquia anglesa. L’ actitud de la reina queda reflectida en un cérvol de la finca del Balmoral que també es veu obligat a deixar de banda la seva majestuositat i ha de tirar pel dret per intentar sobreviure encara que finalment el pobre cérvol no te tanta sort com la reina i acaba caient en mans dels casadors que amenacen en acabar amb la seva espècie. El film ens mostra una família real anglesa mes preocupada per caçar el cérvol de Balmoral que no pas per donar suport a un poble desconsolat per la mort de Diana. El director ens presenta la família real tirant d’ una ironia molt fina que en cap moment cau en la ridiculizaccio limitant-se a mostrar la força que la premsa pot arribar a tenir a l’ hora de crear un clima de fervor popular tant fort que fins hi tot es capaç de passar per sobre dels protocols d’ una monarquia tant tancada com la d’ Anglaterra.
Un peto molt fort !!!
Salut
dijous, 20 de març del 2008
Les Caramelles del Roser ( Sant Julia de Vilatorta)
Són tot un espectacle les Caramelles del Roser a Sant Julià de Vilatorta, i veure la seva comitiva en temps de Pasqua, en temps de Caramelles.
Les Caramelles del Roser, tenen una vida documentada de més de 400 anys i han sabut preservar i potenciar totes i cadascuna de les característiques que les fan úniques a casa nostra.
A Sant Julià de Vilatorta ( el meu poble) al matí, i de bon matí de la diada de Pasqua Florida, surt la Comitiva de Caramellaires del Roser que amb aire pausat i solemne va recorrent els carrers i places del poble tot cantant els Goigs del Roser.
Composen la Comitiva dues fileres de Caramellaires, vestit amb la Capa Negra, el Barret de Copalta Negre i el Llaç de color vermell. Cadascú porta el Bordó amb una plaqueta amb l'estampa de la Mare de Déu del Roser al davant, i el text dels Goigs al darrere.La Bandera del Roser encapçala la Comitiva, seguida pels músics abillats amb Capa Llarga de color morat, Barret de Copalta del mateix color, i Llaç blau marí.
Al seguici també hi trobem els infants, amb vestit de festa, portant bastons tornejats amb un gran pom de flors al cim i cintes de colors.
Tanquen la comitiva tres Cistellaires amb Vestits de Vellut, Faixa i Barretina. La seva feina és anar trucant a totes les portes i recollir les donacions dels vilatans. Un dels Cistellaires porta la típica Cistella de Caramelles, ben guarnida, dalt d'una Perxa, amb corda i corriola per tal d'arribar a balcons i finestres.
VARIANT DELS GOIGS DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER TAL COM ES CANTEN, ACTULAMENT, A SANT JULIÀ DE VILATORTA.
Vostres Goigs amb granplaer
cantarem, Verge Maria;
puix la vostra Senyoria
és la Verge del Roser.
No fou de menor estima
el goig de l'Esperit Sant,
quan vingué de l'alta cina
en vostre Col·legi Sant.
Déu plantà dins Vos, Senyora,
el Roser molt excel·lent,
quan us féu mereixedora
de concebre'l purament.
Vostra vida ja acabada,
el major del gois senti's
quan a Déu sou presentada
triomfant al Paradís.
Del sant ventre produïda
la planta del roser verd
fou del Angels cicuïda
i servida amb gran concert.
Puix mostreu vostre poder fent miracles cada dia;
preserveu, Verge Maria,
els confrares del Roser.
Quan esl Reis devots sentiren
del Roser la gran olor,
amb l'estrella ensems partiren
per adorar el Senyor.
Manà vostra Senyoria
als Frares Predicador,
que de vostra Confraria
fosin instituïdors.
Gran delit us presentava
vostre Fill ressuscitat
amb cinc roses que portava
en les mans, peus i costat.
Supliquem Rosa agraciada
què voleu Mercè de Déu
dignament intitulada
Verge i Mare del Roser.
Reparada la gran erra
d'Adam, per mort cruel,
trasplantat fou de la terra
el Roser dalt en el cel.
Un any mes aquesta tradicional canço tornara a sonar amb tota la seva força pels carrers de Sant Julià pq el dia de pascua no seria el mateix sensa els senyors de la capa y el barret.
Les Caramelles del Roser, tenen una vida documentada de més de 400 anys i han sabut preservar i potenciar totes i cadascuna de les característiques que les fan úniques a casa nostra.
A Sant Julià de Vilatorta ( el meu poble) al matí, i de bon matí de la diada de Pasqua Florida, surt la Comitiva de Caramellaires del Roser que amb aire pausat i solemne va recorrent els carrers i places del poble tot cantant els Goigs del Roser.
Composen la Comitiva dues fileres de Caramellaires, vestit amb la Capa Negra, el Barret de Copalta Negre i el Llaç de color vermell. Cadascú porta el Bordó amb una plaqueta amb l'estampa de la Mare de Déu del Roser al davant, i el text dels Goigs al darrere.La Bandera del Roser encapçala la Comitiva, seguida pels músics abillats amb Capa Llarga de color morat, Barret de Copalta del mateix color, i Llaç blau marí.
Al seguici també hi trobem els infants, amb vestit de festa, portant bastons tornejats amb un gran pom de flors al cim i cintes de colors.
Tanquen la comitiva tres Cistellaires amb Vestits de Vellut, Faixa i Barretina. La seva feina és anar trucant a totes les portes i recollir les donacions dels vilatans. Un dels Cistellaires porta la típica Cistella de Caramelles, ben guarnida, dalt d'una Perxa, amb corda i corriola per tal d'arribar a balcons i finestres.
VARIANT DELS GOIGS DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER TAL COM ES CANTEN, ACTULAMENT, A SANT JULIÀ DE VILATORTA.
Vostres Goigs amb granplaer
cantarem, Verge Maria;
puix la vostra Senyoria
és la Verge del Roser.
No fou de menor estima
el goig de l'Esperit Sant,
quan vingué de l'alta cina
en vostre Col·legi Sant.
Déu plantà dins Vos, Senyora,
el Roser molt excel·lent,
quan us féu mereixedora
de concebre'l purament.
Vostra vida ja acabada,
el major del gois senti's
quan a Déu sou presentada
triomfant al Paradís.
Del sant ventre produïda
la planta del roser verd
fou del Angels cicuïda
i servida amb gran concert.
Puix mostreu vostre poder fent miracles cada dia;
preserveu, Verge Maria,
els confrares del Roser.
Quan esl Reis devots sentiren
del Roser la gran olor,
amb l'estrella ensems partiren
per adorar el Senyor.
Manà vostra Senyoria
als Frares Predicador,
que de vostra Confraria
fosin instituïdors.
Gran delit us presentava
vostre Fill ressuscitat
amb cinc roses que portava
en les mans, peus i costat.
Supliquem Rosa agraciada
què voleu Mercè de Déu
dignament intitulada
Verge i Mare del Roser.
Reparada la gran erra
d'Adam, per mort cruel,
trasplantat fou de la terra
el Roser dalt en el cel.
Un any mes aquesta tradicional canço tornara a sonar amb tota la seva força pels carrers de Sant Julià pq el dia de pascua no seria el mateix sensa els senyors de la capa y el barret.
divendres, 14 de març del 2008
TERRES DE LLOGUER
Terres de lloguer.
Sempre que intento fer una llista dels meus escriptors preferits, de seguida amb venen el cap gent com l’ Arturo Perez Reberte i les seves genials novel·les del Capitan Alatriste.
Tot i això l’ altre dia quant la professora de Tècniques de expressió oral i escrita ens va demanar que li parléssim sobre el nostre llibre preferit, no vaig poder deixar escapar la oportunitat de escombrar cap a casa i presumir de ser osonenca com l’ Antoni Pladevall, autor de Terres de Lloguer i des del meu punt de vista, una de les grans promeses de la literatura catalana. A mes de ser un grandísim escriptor en Toni també va ser professor meu i va aconseguir que aprengués alguna cosa de llatí, la qual cosa te gairebé mes mèrit que convertir-se en un escriptor de renom.
Soc conscient que si algú llegeix aquest blog probablement Terres de Lloguer i el seu autor li sonaran a Japones. Haig de dir que jo tampoc coneixeria de res aquest gran escriptor si no es tractes d’ un artista nascut a Taradell, a quatre passes del meu poble. Per la gent com jo que vivim en un entorn rural, Pladevall es molt mes que el futur de la literatura catalana ja que darrera de les seves novel·les hi ha un merescut homenatge la gent del camp que segueix lluitant per la supervivència encara que la majoria de vegades quedi al marge de la literatura i de la societat moderna en general. A traves de la literatura de l’ escriptor Taradallenc surt a la llum publica una manera de viure vinculada a la terra transformada en literatura per un autor que coneix de primera ma els problemes de la gent del camp i que ha estat capaç de fer que tots aquells que vivim a prop del mon rural ens sentim identificats amb la seves novel·les.
L’ Antoni Pladevall es un autor relativament jove nascut l’ any 1961 dins d’ una família dedicada a l’ agricultura. Doctor en Filologia Clàssica ha estat director de la revista Ausa a mes d’ escriure algunes ressenyes literàries a la Revista de Catalunya o a Serra d’ Or. També ha elaborat un complet estudi sobre la il·lustració a Vic a mes de fer un seguiment de la figura de Llucià Gallissà i el seu impacte dins la literatura de la comarca d’ Osona. L’ any 2001 publica La lliça bruta, la seva primera novel·la mentre que el 2003 sortiria a la llum la segona titulada Massey Ferguson 35.
El seu últim llibre Terres de Lloguer ha estat de moment el mes exitos de la seva carrera sent guardonat amb el premi Amat Piniella o el premi Pin i Soler.
Terres de Lloguer es un clar exemple de l’ estil d’ un autor que per mitja d’ un llenguatge molt elaborat però a la vegada tant autèntic com el que parla la gent del camp , ha estat capaç de crear una historia de ficció que entrellaça els drames personals de en Vicenç de Monells i en Josep de la Teularia, dos masovers que han estat arrancats violentament de la terra que durant tants anys habitant treballat. Aquesta historia de ficció real com la vida mateixa, Pladevall mostra la desaparició dels llogateres de la terra i per tant la liquidació d’ una manera de viure que havia perdurat molts segles. Per mitja seves tres novel·les totes dedicades a la gent del camp, l’ autor osonenc denuncia les nombroses injustícies com els desnonaments o la especulació immobiliària que sovint afecten el mon rural i que estant contribuint en la seva desaparició.
Per acabar només dir que espero amb molta il·lusió la publicació del nou llibre del Antoni Pladevall que pel que tinc antes també estara ambientat en un entorn rural i segur que tornarà a ser determinant per fer sentir la veu de la gent que segueix resistint el camp.
un peto molt fort ;)
Sempre que intento fer una llista dels meus escriptors preferits, de seguida amb venen el cap gent com l’ Arturo Perez Reberte i les seves genials novel·les del Capitan Alatriste.
Tot i això l’ altre dia quant la professora de Tècniques de expressió oral i escrita ens va demanar que li parléssim sobre el nostre llibre preferit, no vaig poder deixar escapar la oportunitat de escombrar cap a casa i presumir de ser osonenca com l’ Antoni Pladevall, autor de Terres de Lloguer i des del meu punt de vista, una de les grans promeses de la literatura catalana. A mes de ser un grandísim escriptor en Toni també va ser professor meu i va aconseguir que aprengués alguna cosa de llatí, la qual cosa te gairebé mes mèrit que convertir-se en un escriptor de renom.
Soc conscient que si algú llegeix aquest blog probablement Terres de Lloguer i el seu autor li sonaran a Japones. Haig de dir que jo tampoc coneixeria de res aquest gran escriptor si no es tractes d’ un artista nascut a Taradell, a quatre passes del meu poble. Per la gent com jo que vivim en un entorn rural, Pladevall es molt mes que el futur de la literatura catalana ja que darrera de les seves novel·les hi ha un merescut homenatge la gent del camp que segueix lluitant per la supervivència encara que la majoria de vegades quedi al marge de la literatura i de la societat moderna en general. A traves de la literatura de l’ escriptor Taradallenc surt a la llum publica una manera de viure vinculada a la terra transformada en literatura per un autor que coneix de primera ma els problemes de la gent del camp i que ha estat capaç de fer que tots aquells que vivim a prop del mon rural ens sentim identificats amb la seves novel·les.
L’ Antoni Pladevall es un autor relativament jove nascut l’ any 1961 dins d’ una família dedicada a l’ agricultura. Doctor en Filologia Clàssica ha estat director de la revista Ausa a mes d’ escriure algunes ressenyes literàries a la Revista de Catalunya o a Serra d’ Or. També ha elaborat un complet estudi sobre la il·lustració a Vic a mes de fer un seguiment de la figura de Llucià Gallissà i el seu impacte dins la literatura de la comarca d’ Osona. L’ any 2001 publica La lliça bruta, la seva primera novel·la mentre que el 2003 sortiria a la llum la segona titulada Massey Ferguson 35.
El seu últim llibre Terres de Lloguer ha estat de moment el mes exitos de la seva carrera sent guardonat amb el premi Amat Piniella o el premi Pin i Soler.
Terres de Lloguer es un clar exemple de l’ estil d’ un autor que per mitja d’ un llenguatge molt elaborat però a la vegada tant autèntic com el que parla la gent del camp , ha estat capaç de crear una historia de ficció que entrellaça els drames personals de en Vicenç de Monells i en Josep de la Teularia, dos masovers que han estat arrancats violentament de la terra que durant tants anys habitant treballat. Aquesta historia de ficció real com la vida mateixa, Pladevall mostra la desaparició dels llogateres de la terra i per tant la liquidació d’ una manera de viure que havia perdurat molts segles. Per mitja seves tres novel·les totes dedicades a la gent del camp, l’ autor osonenc denuncia les nombroses injustícies com els desnonaments o la especulació immobiliària que sovint afecten el mon rural i que estant contribuint en la seva desaparició.
Per acabar només dir que espero amb molta il·lusió la publicació del nou llibre del Antoni Pladevall que pel que tinc antes també estara ambientat en un entorn rural i segur que tornarà a ser determinant per fer sentir la veu de la gent que segueix resistint el camp.
un peto molt fort ;)
dissabte, 8 de març del 2008
Estimada verge santíssima de Montserrat ( àlias la Moraneta):
Diuen que un es recorda de Santa Barbara quant trona i com que amenaça tempesta jo m’ en recordo de la patrona de Catalunya per demanar-li protecció de cara a les eleccions generals de dama. No penso resar cap pare nostre entre, altres coses pq no se ni com posarmi. Soc de les que pensa que parlant la gent s’ entén així que des aquest petit escrit m’ agradaria demanar-li que dama exerceixi mes que mai de protectora de CATALUNYA i ens protegeixi d’ aquesta dreta tant rància que prement desgraciar Espanya construint un estat cada vegada mes unitari on les petites nacions com la nostra no hi tenen cabuda.
No es pensi que pretenc arruïnar-li el cap de setmana però si te un moment també m’ agradaria que passes un moment per Qatar i li dogues un cop de ma el Pablo Nieto que dama comença una nova aventura al mundial de motociclisme. I no es preocupi per haver d’ invertir les competències dels seus coleges madrilenys pq Sant Isidro I la Almudena porten molt temps en vaga aixi que no crec que s’ enfadin si la patrona de Catalunya es decideix una vegada mes a tirar del carro.Bromes a part dama es un dia important per Catalunya i per les de mes nacions d’ aquest estat tant plural que es Espanya, es per això que tots aquells que toca acudir amb massa a les urnes per donar una altre victòria esl parits d’ Esquerres pq si el pp arribes el poder, que deu ens agafi confessats......
Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad.
Hermano aquí mi mano
será tuya mi frente
y tu gesto de siempre
caerá sin levantar,
huracanes de miedo ante la libertad.
Haremos el camino
en un mismo trazado
uniendo nuestros hombros
para así levantar
a aquellos que cayeron
gritando libertad.
Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra que ponga libertad.
Sonarán las campanas
desde los campanarios
y los campos desiertos
volverán a granar
unas espigas altas
dispuestas para el pan.
Para un pan que en los siglos
nunca fue repartido
entre todos aquellos
que hicieron lo posible
por empujar la historia
hacia la libertad.
Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad.
También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver
pero habrá que forzarla
para que pueda ser.
Que sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.
Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad. (bis)
J.A. Labordeta.
MOLTA SORT PAIS !!!
un abrazo para todos.
Diuen que un es recorda de Santa Barbara quant trona i com que amenaça tempesta jo m’ en recordo de la patrona de Catalunya per demanar-li protecció de cara a les eleccions generals de dama. No penso resar cap pare nostre entre, altres coses pq no se ni com posarmi. Soc de les que pensa que parlant la gent s’ entén així que des aquest petit escrit m’ agradaria demanar-li que dama exerceixi mes que mai de protectora de CATALUNYA i ens protegeixi d’ aquesta dreta tant rància que prement desgraciar Espanya construint un estat cada vegada mes unitari on les petites nacions com la nostra no hi tenen cabuda.
No es pensi que pretenc arruïnar-li el cap de setmana però si te un moment també m’ agradaria que passes un moment per Qatar i li dogues un cop de ma el Pablo Nieto que dama comença una nova aventura al mundial de motociclisme. I no es preocupi per haver d’ invertir les competències dels seus coleges madrilenys pq Sant Isidro I la Almudena porten molt temps en vaga aixi que no crec que s’ enfadin si la patrona de Catalunya es decideix una vegada mes a tirar del carro.Bromes a part dama es un dia important per Catalunya i per les de mes nacions d’ aquest estat tant plural que es Espanya, es per això que tots aquells que toca acudir amb massa a les urnes per donar una altre victòria esl parits d’ Esquerres pq si el pp arribes el poder, que deu ens agafi confessats......
Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad.
Hermano aquí mi mano
será tuya mi frente
y tu gesto de siempre
caerá sin levantar,
huracanes de miedo ante la libertad.
Haremos el camino
en un mismo trazado
uniendo nuestros hombros
para así levantar
a aquellos que cayeron
gritando libertad.
Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra que ponga libertad.
Sonarán las campanas
desde los campanarios
y los campos desiertos
volverán a granar
unas espigas altas
dispuestas para el pan.
Para un pan que en los siglos
nunca fue repartido
entre todos aquellos
que hicieron lo posible
por empujar la historia
hacia la libertad.
Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad.
También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver
pero habrá que forzarla
para que pueda ser.
Que sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.
Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad. (bis)
J.A. Labordeta.
MOLTA SORT PAIS !!!
un abrazo para todos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
