Ahir mentre intentava posar en ordre el caos fotogràfic que tinc muntat dins el meu pobre ordinador, amb van aparèixer per la pantalla les imatges d’ un viatge a Astúries que vaig fer amb els meus pares ara deu fer un parell d’ estius.
No se si donar les culpes els paisatges idíl·lics del principat o a les vaques panxacontentes que pasturen entre la verdor embafadora dels prats asturians però el cert el record d’ aquest viatge amb va tornar a despertar aquest defensor de causes perdudes que tinc a dintre per sentir la necessitat de trencar una altre llança ( encara que sigui penjant informació en aquest blog miserable ) a favor del bable, una llengua que com tantes altres també sembla condemnada a quedar reduïda a un simple quadre informatiu perdut entre l’ apartat de dialectologia del llibre de castellà que molts de nosaltres vam abandonar gustosament a batxillerat.
A falta dons de mesures més afectives us deixo amb el bable, un altre gran desconegut que tot i les dificultats, de moment, existeix i resisteix.
L'asturlleonès és un grup lingüístic llatí format per l'asturià o bable (asturianu), el lleonès (llingua llïonesa) i el mirandès (lhengua mirandesa). L'antic lleonès, conegut com "lleonès medieval", fou la llengua oficial del Regne de Lleó en els segles XIII i XIV. Fou parlada en tota la part que ocupà aquest regne des de l'Atlàntic fins a Extremadura. Avui en dia s'utilitza molt poc. L'únic lloc on disposa d'oficialitat és a Miranda do Douro a Portugal on sovint es anomenat mirandès. No en té ni a Castella i Lleó, ni a Extremadura, ni a Astúries on l'estatut només fa una tímida referència a la protecció de les variants locals. Hi ha tres zones diferenciades d'asturlleonès: l'occidental, la central i l'oriental, amb formes dialectals diferenciades.
Origen.
No se si donar les culpes els paisatges idíl·lics del principat o a les vaques panxacontentes que pasturen entre la verdor embafadora dels prats asturians però el cert el record d’ aquest viatge amb va tornar a despertar aquest defensor de causes perdudes que tinc a dintre per sentir la necessitat de trencar una altre llança ( encara que sigui penjant informació en aquest blog miserable ) a favor del bable, una llengua que com tantes altres també sembla condemnada a quedar reduïda a un simple quadre informatiu perdut entre l’ apartat de dialectologia del llibre de castellà que molts de nosaltres vam abandonar gustosament a batxillerat.
A falta dons de mesures més afectives us deixo amb el bable, un altre gran desconegut que tot i les dificultats, de moment, existeix i resisteix.
L'asturlleonès és un grup lingüístic llatí format per l'asturià o bable (asturianu), el lleonès (llingua llïonesa) i el mirandès (lhengua mirandesa). L'antic lleonès, conegut com "lleonès medieval", fou la llengua oficial del Regne de Lleó en els segles XIII i XIV. Fou parlada en tota la part que ocupà aquest regne des de l'Atlàntic fins a Extremadura. Avui en dia s'utilitza molt poc. L'únic lloc on disposa d'oficialitat és a Miranda do Douro a Portugal on sovint es anomenat mirandès. No en té ni a Castella i Lleó, ni a Extremadura, ni a Astúries on l'estatut només fa una tímida referència a la protecció de les variants locals. Hi ha tres zones diferenciades d'asturlleonès: l'occidental, la central i l'oriental, amb formes dialectals diferenciades.
Origen.
El domini té el seu origen en el llatí vulgar, és a dir del parlar comú de les gents que l'imperi Romà dugué, principalment les legions de procedència nord-africana situades a Asturica Augusta i a Legió VI, a les terres habitades pels àsturs. La suplantació d'aquesta llengua per la indígena fou lenta però imparable, car la llengua imperial era la porta per a molts drets i llibertats, entre ells el més important: la ciutadania romana.
La peculiar evolució del llatí a través de l'asturlleonés en l'actual grup lingüístic no fou pas espontània a cap indret geogràfic; ans paulatinament el parlar itàlic fou transformant-se tal que en el segle X ja n'hi ha un abandonament extrem com per ésser considerat una modalitat romanç pròpia.
Aquesta evolució amb els segles donà com a resultat que, a mitjans del segle X, apareixen les primeres línies d'aquest romanç, el Document de Kesos; en un monestir de Lleó. A més aniran sorgint un munt de documents legals en aquest romanç per tots els monestirs d'Astúries i del Lleó, els quals indiquen la importància en la societat de la llengua, lògic essent la llengua comuna a la corona de Lleó; però apareixen documents romanços a Palència i vestigis lingüístics de la parla en els dialectes de transició com l'extremeny, dut allà pels repobladors, i no s'ha d'oblidar que l'Extremadura actual correspon quasi tot a la Extremadura lleonesa, reparant així en la importància de la llengua natural del regne més important de la Corona.
La peculiar evolució del llatí a través de l'asturlleonés en l'actual grup lingüístic no fou pas espontània a cap indret geogràfic; ans paulatinament el parlar itàlic fou transformant-se tal que en el segle X ja n'hi ha un abandonament extrem com per ésser considerat una modalitat romanç pròpia.
Aquesta evolució amb els segles donà com a resultat que, a mitjans del segle X, apareixen les primeres línies d'aquest romanç, el Document de Kesos; en un monestir de Lleó. A més aniran sorgint un munt de documents legals en aquest romanç per tots els monestirs d'Astúries i del Lleó, els quals indiquen la importància en la societat de la llengua, lògic essent la llengua comuna a la corona de Lleó; però apareixen documents romanços a Palència i vestigis lingüístics de la parla en els dialectes de transició com l'extremeny, dut allà pels repobladors, i no s'ha d'oblidar que l'Extremadura actual correspon quasi tot a la Extremadura lleonesa, reparant així en la importància de la llengua natural del regne més important de la Corona.
Divisió dialectològica.
La divisió del domini lingüístic es molt gran, té principalment tres branques; oriental, central i occidental .Però a això s'hi ha d'afegir una divisió que trenca aquestes tres i que passa pel Cordal, i es la que divideix el domini lingüístic en asturià i lleonès. A més que dins de cada grup n'existeixen algunes diferències i tenen subdialectes amb extremes peculiaritats.
· Asturlleonès Oriental:A la província de Lleó estaria pràcticament extint però es conserva amb vitalitat a Astúries.
· Asturlleonès Central: Aquest es el subgrup on més es noten les diferències entre la part nord i la sud.
Asturlleonès central septentrional: Majoritari per població i per vitalitat, es la base normativa de la modalitat asturiana.
Astur central meridional: En vies d'extinció, seria la modalitat més gran geogràficament car ocuparia quasi la meitat de la província de Lleó i part de l'orient de Zamora.
Asturlleonès Occidental:
o Asturlleonès occidental septentrional: Present com segona modalitat per parlants i vitalitat al Principat d'Astúries.
Asturlleonès occidental meridional: És la modalitat més forta en nombre de parlants a la regió de Lleó; està considerat la base d'una futura normativització del lleonès. A aquest grup hi pertany la tercera llengua del grup, el mirandès.
A més d'aquests tres llengües s'hi han d'afegir altres varietats més que en serien els dialectes de transició:
Muntanyès: parlat a Cantàbria.
Parla Eo-Naviegues: Parlat als concells més occidentals d'Astúries.
Extremeny: Parlat a la comunitat autònoma d'Extremadura i a alguns municipis de Salamanca.
Entre les varietats regionals del lleonès s'hi poden assenyalar quatre grans dialectes: bercianu-cabreirés, maragatu, ribereñu i legionense. Aquest últim és el més divulgat a la regió.
